Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

El mèrit de ser perico (o una mala setmana)

La setmana comença amb massa madridistes a Cornellà-El Prat. No només els trobem al lloc destinat a l’afició visitant. També al costat de les nostres localitats. És un fenomen amb moltes explicacions, entre les quals destaco la de madridistes catalans amb carnet perico. Un carnet que els permet veure futbol de Primera cada quinze dies i el seu equip un cop l’any. M’agradaria que no passés, però ni estem en situació de menysprear ingressos, ni podem posar un periquitòmetre per acceptar socis. La invasió blanca és més dolorosa per culpa d’una excessiva derrota que ens deixa fora d’Europa i pels gestos antiesportius del jugador més antipàtic.

La setmana continua amb un degoteig de rumors que desanimen. Ara que teníem capità, ara que havíem aconseguit que els nens pericos poguessin gaudir del que més s’assemblava a un ídol, sembla que Sergio García marxarà a aquest exemple de democràcia que és Qatar. I qui tampoc és clar que continuï és Òscar Perarnau, que amb una economia de subsistència ha format un equip força decent. I el que és més important, s’ha rodejat de bons professionals i, tanmateix, bones persones. Tant que -com és el cas de Lardín- condicionen la seva continuïtat a la del director esportiu. Ni la felicitat de la recuperació del planter (campions en set categories) és total: els voltors dels valors ja han començat a sobrevolar la Ciutat Esportiva Dani Jarque.

La setmana acaba amb les eleccions municipals. I, com a perico, tampoc no tinc gaires motius d’alegria. L’únic candidat amb qui comparteixo militància futbolística és el que més lluny sento: el del partit que vol netejar ciutats, el del partit que juga perillosament amb les més baixes passions de la ciutadania. Com a resultat de les eleccions de diumenge, Barcelona pot continuar tenint un alcalde que pensa que tenir un gendre perico és una gran desgràcia. L’alternativa, però, és una candidata que, tot i fer bandera de regeneració democràtica i d’estar contra els privilegiats, considera “referents” [sic] uns joves milionaris entre els quals hi ha (presumptes) defraudadors fiscals, algun jugador de pòquer, Neymar i Alves. Per sort hi ha vida més enllà del futbol. De fet, la major part de la vida. Perquè aquesta mala setmana, per als pericos, no és una excepció. En tenim moltes, de males setmanes. I resistir té molt mèrit. Però ningú ens obliga a ser de l’Espanyol. És una opció filla de l’amor. I que sigui un amor amb tan poques satisfaccions el fa més profund.