1.000 feminicidis

Hem assumit com a normals uns crims inassumibles

Mil dones assassinades. Aquesta és la freda xifra de feminicidis que hi ha hagut a l'estat espanyol des que l’any 2003 es va iniciar el recompte oficial de dones assassinades per les seves parelles o exparelles. Anteriorment, aquests crims no es comptabilitzaven de manera específica, i quedaven soterrats entre els altres homicidis. Visibilitzar-los ha estat la manera de constatar que el feminicidi íntim (morir a mans de les parelles o exparelles) és la primera causa mortal violenta entre les dones.

Evidenciar aquesta realitat ha servit per posar de manifest la magnitud de l’urgent problema que té la nostra societat. El feminicidi és la manifestació més extrema de l’abús i la violència dels homes contra les dones, i cal que sigui diferenciat de la resta d’assassinats per la seva naturalesa i especificitat, perquè és tan corrosiu que ens permet llegir-nos com a societat.

Som davant d’una clara 'guerra contra les dones', tan naturalitzada que s’ha convertit en patrimoni d’una societat que ha integrat els feminicidis entre les previsions anuals

¿És realment rellevant que ara mateix siguin mil les dones mortes a mans de les seves parelles o exparelles? M’agradaria que la resposta fos afirmativa, però dissortadament la resposta és 'no'. Si en lloc de ser 1.000 les dones assassinades fossin 1.500 o 2.000 crec que tampoc passaria res. Som davant d’una clara 'guerra contra les dones', tan naturalitzada que s’ha convertit en patrimoni d’una societat que ha integrat els feminicidis entre les previsions anuals. És tan perversa la situació que el que ha esdevingut estrany seria que no s’assassinés cap dona. Hem assumit com a normals uns crims inassumibles.

I encara hi ha resistències a l’estat espanyol per incloure en aquests mateixos registres oficials els assassinats de dones que van més enllà dels feminicidis íntims, de manera que se n'exclouen aquelles dones que són assassinades per la seva condició de dones, però que no moren a mans de les seves parelles, com és el cas de Diana Quer.

Si no s'anomena i es trosseja el fenomen, deixa d’existir a nivell simbòlic. I és que ni assassinades, som tingudes en compte i visibilitzades.

Això no és casualitat. En un sistema patriarcal com el nostre, en què les dones i el que és femení és concebut com a inferior, fins i tot el significat social de les nostres morts és menor. Tot plegat amb l’ensordidor missatge que la vida d’una dona val menys que la d’un home. Falta radiografiar el fenomen de manera global, parlar de les criatures òrfenes que deixen aquests assassinats, dels homicidis vinculats a aquesta violència masclista que no tan sols mata les dones sinó que també liquida el seu entorn; cal, entre altres elements, reflectir les temptatives d’homicidi que es donen en aquesta violència estructural, perquè tan sols així podrem dibuixar la imatge del gran Goliat contra el qual lluitem.

La desigualtat heretada i tan fermament incrustada en l’ADN social que compartim abona la guerra contra les dones i facilita que aquests homicidis es repeteixin. Preguntem-nos, sincerament, si davant l’assassinat de mil persones de qualsevol altre grup (per anomenar-nos d’alguna manera quan som més de la meitat de la població) la nostra societat donaria la mateixa resposta. La guerra soterrada contra les dones és constantment maquillada, i es transforma la nostra societat en una societat falsament pacífica per a les dones.