Publicitat
Publicitat

2014, el bicentenari noruec

Si parlem de processos sobiranistes des d'una perspectiva europea, el Tricentenari del 1714 no és l'únic aniversari ni tampoc el més important de tots els que celebrarem el 2014. L'any que ve serà el primer centenari del començament de la I Guerra Mundial, el cataclisme que va precipitar la independència d'uns quants països (Estònia, Finlàndia, Letònia, Lituània i Polònia) i va permetre la creació de tres estats multinacionals (Iugoslàvia, Txecoslovàquia i la Unió Soviètica) que temps a venir s'acabarien descomponent en una munió de nous estats. Un altre aniversari important del 2014 és el bicentenari del primer intent d'independència de Noruega, sobre el qual pot ser instructiu que fem alguna reflexió.

Durant les guerres napoleòniques, Dinamarca va jugar malament les seves cartes i es va aliar amb Napoleó, mentre el seu enemic històric, Suècia, feia el mateix amb Rússia. La desfeta napoleònica va arrossegar la del seu aliat escandinau, i Suècia va reclamar als aliats la cessió de Noruega (una possessió de la corona danesa), cosa que va obtenir per mitjà del Tractat de Kiel del 1814. Això no va agradar gens als noruecs. El 17 de maig del 1814 una assemblea constituent reunida a Eidsvoll va aprovar una Constitució que definia Noruega com un estat "lliure, inalienable i indivisible" i va elegir el príncep hereu danès com a rei de Noruega. Naturalment, això no és el que havien previst els aliats, que van "autoritzar" els suecs a envair Noruega en l'anomenada guerra sueco-noruega de l'estiu del 1814.

Aquí és important fixar-se molt bé en les pretensions de cada part. Els insurrectes noruecs aspiraven a la plena independència del seu país, mentre que les elits governants sueques (liderades pel príncep hereu Carles Joan, més conegut com a Jean-Baptiste Bernadotte, exmariscal de Napoleó) aspiraven a convertir Noruega en una mera província sueca. En aquesta tessitura la debilitat de les parts va resultar decisiva. Els noruecs no eren prou forts per a fer realitat la seva declaració unilateral d'independència (sobretot, no tenien el suport de cap potència), i els suecs no eren prou potents per a forçar l'annexió de Noruega manu militari . El resultat va ser una cosa que no havien previst ni els uns ni els altres (avui en diríem tercera via ): en una convenció reunida a la ciutat de Moss les parts van renunciar als seus objectius inicials i van pactar que Noruega i Suècia entressin en un règim d'unió personal (dos estats sota un mateix rei). Pressionat (ara sí) pels aliats, Carles Joan fins i tot va acceptar que es mantingués la Constitució del 17 de maig, amb les esmenes oportunes derivades del pacte assolit: així, en els termes acordats pel Parlament noruec el 4 de novembre del 1814, Noruega va continuar essent un estat lliure, inalienable i indivisible (encara s'hi va afegir l'adjectiu "independent"), ara "unit a Suècia sota un rei".

Aquesta sortida inesperada no va ser tan mal negoci. Fixem-nos, per exemple, en el règim lingüístic. En aquest àmbit, tot el que deia la Constitució independentista del 17 de maig és que només podrien ocupar càrrecs públics persones que (a part de professar la religió evangèlica luterana) parlessin "la llengua del país" (Landets Sprog ). La Constitució unionista del 4 de novembre no solament va posar nom a la llengua del país (noruec, i no pas danès, com alguns haurien volgut) sinó que la va protegir amb noves garanties. A banda de mantenir el requisit de la llengua del país, l'article 33 del nou text constitucional va establir que totes les actuacions i els despatxos sobre afers noruecs es redactessin "en llengua noruega" ( i det Norske Sprog ). L'article 47 prescrivia que el rei, en la seva etapa de formació, rebés un "ensenyament adequat" en llengua noruega. I segons l'article 81, finalment, totes les lleis havien de ser fetes en llengua noruega.

Aquest estat de coses va durar 91 anys. Arran d'una crisi constitucional que les elits no van saber resoldre, l'any 1905 el poble noruec va aprovar en plebiscit la dissolució de la unió personal amb Suècia. Contràriament al que creuen alguns publicistes, això no va ser un acte de secessió stricto sensu , sinó la reversió d'una unió dins els límits de la qual, com explicava el primer ministre noruec Francis Hagerup, ja no era possible assolir les aspiracions de Noruega com a estat sobirà. En tot cas, a l'hora d'analitzar altres processos sobiranistes pot resultar interessant escatir si ja han assolit el seu 1905 o més aviat es troben encara en el seu 1814.