AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR...

Guardiola i els ramats d’ovelles obedients

Descalços. Amb un puny enfundat en un guant negre buscant el cel. El poder negre. El símbol de protesta de les Panteres Negres l’any 1968, en plena cerimònia de medalles als Jocs Olímpics de Mèxic, amb totes les càmeres del món enquadrant la imatge. Tommie Smith i John Carlos van aprofitar l’esport per alçar la veu contra la situació dels ciutadans negres als Estats Units, i van passar a engrossir l’imaginari col·lectiu olímpic.

Smith i Carlos van ser silenciats. Igual que Peter Norman, l’atleta australià que va secundar la protesta al podi, defenestrat pel seu país fins a la seva mort. D’aquell acte farà aviat 50 anys. Forma part d’una altra època. Il·lusos. Durant els últims anys no hem parat de trobar-nos casos d’esportistes i clubs sancionats per defensar unes idees sense violència. Simplement per exercir la llibertat d’expressió i actuar com a persones amb principis. Que li diguin a Frédéric Kanouté, multat per portar “Palestina” a la samarreta. O recentment al Rayo, sancionat amb 30.000 euros per un missatge en contra del racisme. El tifo no estava autoritzat, van esgrimir les autoritats... O el cas del Barça i les estelades.

Ara li ha tocat a Pep Guardiola. El llaç groc que alguns troben a faltar al Camp Nou ha obert el debat dels símbols al Regne Unit. “On és el límit?”, es preguntava Martin Glenn, el president executiu de la Federació Anglesa, abans de posar el llaç al mateix nivell que l’esvàstica nazi.

Evidentment, tot i que a vegades ens hàgim de pessigar per comprovar que estem en ple segle XXI i en una democràcia madura, no es pot comparar la situació dels independentistes catalans i la dels afroamericans de la dècada dels seixanta. Però no podem cedir a les coercions d’aquests organismes -privats, cert- que limiten drets bàsics aprofitant el seu poder. Tots volen el mateix. Ramats d’ovelles dòcils amb la butxaca plena a la grada i ramats d’ovelles silencioses fent cabrioles al camp.

L’esport no ha de callar. Mai. La seva grandesa també se sustenta en la seducció dels protagonistes fora del terreny de joc. Són persones abans que esportistes. Ens estem acostumant a entronitzar figures planes i grises, de qui no coneixem principis ni valors més enllà del que dibuixen les seves fundacions i equips de màrqueting.

Com més avancem, menys llibertats i més normes. Us sona, oi? La norma inamovible per sobre del sentit comú.

Etiquetes