Carta a Diego Armando Maradona: 'Si ja no ets el millor, sigues el pitjor'

La millor pel·lícula teva seria la que ens permetés espiar-te sense que sabessis que t'estan gravant

Un xou –el teu al Mundial de Rússia– que no voldria veure i, en canvi, no puc deixar de mirar-me'l. No sé gaire com encarar-m'hi, però. Ric, com mig món, si m'ho agafo com un espectacle extravagant d'un artista tronat, un al·licient més del circ del futbol, l'extra 'topping' del gelat dels vespres d'estiu.

Llavors venen els peròs, els remordiments i el pensar que no tinc dret a enfotre'm d'algú que està malalt. És tristesa o llàstima el que m'hauria de generar veure't així, però són sentiments que no em surten nets. Se'm barregen amb una certa ràbia cap a aquest personatge histriònic que, sabent que ja ha passat el seu moment, és incapaç de cedir el protagonisme als qui, per llei de vida, han vingut darrere seu. L'addicció a ser el número 1 també és molt perillosa. I si no pots ser-ho al terreny de joc, ho proves a la grada. I si t'adones que ja no ets el millor, aleshores intentes ser el pitjor. Però que en cap dels dos extrems ningú no et faci ombra. Tan pallasso que costi tractar-te de malalt. Tan fotut que no hi sapiguem veure la gràcia per enlloc.

La frontera entre ser el deu o el déu del poble me la imagino molt difusa. L'única diferència és un diacrític (que, després de la reforma ortogràfica, ja no sé ni si es posa). Un dia crític, com tants que te n'hem vist aquests dies a Rússia o aquests últims anys a Nàpols, a l'Havana, a Buenos Aires o a Veneçuela. Bé siguin futbolistes, escriptors o músics, tenim un concepte pervers de la genialitat. De les vides turmentades i plenes d'excessos en fem llegendes virals que engrandeixen el currículum professional d'aquell qui en sembla el perjudicat. Qui sap si no és, precisament, gràcies a aquests xous patètics que acabem pensant que vas ser més bon jugador que no pas ho és Messi, de qui fora dels terrenys de joc no en tenim (ni en volem tenir) notícia.

Diuen que Asif Kapadia, el director dels deliciosos documentals sobre Ayrton Senna i Amy Winehouse, n'està rodant un amb tu (no compto que ho provi mai amb Messi) i que això potser explicaria alguns dels comportaments que t'hem vist aquests dies al Mundial de Rússia. Ves a saber. La millor pel·lícula sobre Maradona seria la que ens permetés espiar-te en la intimitat sense que tu sabessis que t'estan gravant. Pagaria per veure aquest oxímoron: un documental (amb càmeres) sobre la teva vida sense càmeres. Per saber si, sense la llaminera mirada global, també sobreactues.

P.D. Hi ha un plaer inconfessable i reconfortant en el fet de presenciar la decrepitud d'aquells qui ho han tingut tot. Trobo que ens allibera de l'esforç per intentar tenir-ho nosaltres i ens foragita l'enveja per no haver estat capaços de destacar mai en res.