Carta a Mateu Lahoz: 'Àrbitre arbitrari'

Si jo era fins fa poc esclau de la nostra trobada a València, tu ets esclau d'un personatge

16 d'abril de 2014. Hem dinat amb Ferran Torrent, a Casa Carmina, hores abans de la final de la Copa del Rei, Madrid-Barça. Ell no vindrà al camp. Es posa massa nerviós. A primera hora de la tarda, faig temps per esperar el partit passejant per València. S'obre la porta d'un hotel i en surts tu, Mateu Lahoz, l'àrbitre de la final.

T'acostes a saludar-me, em dius pel nom, em parles en valencià i em comentes amablement alguns capítols del programa  El convidat, que llavors jo presentava a TV3. Sense sortir del meu astorament, ens fem una foto junts –amb el teu fill a coll–, una abraçada i ens en anem, cadascú pel seu costat. Des d'aquell dia, he arrossegat una síndrome d'Estocolm que m'ha impedit sumar-me a les crítiques dels meus amics als teus arbitratges desconcertants. Els ensenyava la foto i els deia que et coneixia i que eres molt trempat. Però com que el temps tot ho cura, es veu que la síndrome d'Estocolm, també. M'ha desaparegut, ja no en presento cap símptoma. Per això, puc escriure't aquesta carta, la primera que dirigeixo a un àrbitre en gairebé 10 anys de correspondència periodística setmanal.

"No soc un àrbitre, soc Mateu Lahoz”. Ho deus portar tatuat, deus tenir samarretes i pòsters amb aquesta frase (“No soc un àrbitre, soc Mateu Lahoz”), que és la que permet entendre el teu comportament als terrenys de joc. Als meus amics els treu de polleguera que no mostris, diuen, un criteri fix a l'hora d'arbitrar. Que comencis amb una manera de fer i la canviïs, arbitràriament, durant el partit. Àrbitre: persona que té poder per decidir en un assumpte en litigi. Arbitrari: que exerceix atenent només al caprici o a la pròpia voluntat. Un àrbitre arbitrari.

Jo no hi estic d'acord, que no tinguis un criteri fix. El tens, i molt clar. Has desenvolupat una habilitat que et permet, davant d'una acció del joc i només en mil·lèsimes de segon, pensar: què xiularien els àrbitres, ara? Falta? Doncs, jo no. Perquè “no soc un àrbitre, soc Mateu Lahoz”. ¿Targeta groga claríssima per a tothom? Ara no l'ensenyo. ¿Ningú considera aquesta entrada de targeta vermella? Ara sí que l'ensenyo. Ser àrbitre és difícil, però ser Mateu Lahoz cada temporada que passa és més complicat. Si jo era fins fa poc esclau de la nostra trobada a València, tu ets esclau d'un personatge que té la pressió de no passar mai desapercebut, tampoc suposo aquest diumenge a la nit al Santiago Bernabéu. I encara que sàpigues que ningú ha pagat mai una entrada per anar a veure un àrbitre, no perds l'esperança que un dia sí que ho facin per veure't a tu.

P.D. Cada vegada que dirigeixes un partit, em venen dues idees al cap. La primera és una pregunta: què deuen pensar els àrbitres de tu? I la segona és un lament, vistes les condicions excepcionals que tens: tan bon àrbitre que series, si no tinguessis tantes ganes de ser sempre Mateu Lahoz.