¿Controlar horaris és d’esquerres?

El decret de registre d’hores recentment implantat s’està venent com una mesura d’esquerres. Ho és? No hi ha dubte que empitjora la qualitat de vida dels treballadors que s’autoregulaven i que ara tenen l’ai al cor per si han de fitxar o no. Però ¿servirà perquè es paguin el munt d’hores extres que fins ara no es pagaven? Intentar respondre a aquesta pregunta no és fàcil, perquè sempre que la demanda supera de molt l’oferta -i és de primera necessitat-, qui ofereix té la paella pel mànec. El decret que posava límits als lloguers en ciutats com Berlín va acabar amb llogaters pagant d’estranquis un plus al propietari. Qui ens assegura que per conservar la feina no hi haurà treballadors que fitxaran que pleguen mentre segueixen treballant?

Els actuals abusos empresarials són el resultat d’una progressiva degradació dels drets laborals avalada per la reforma del PP. Esperar revertir-los a cop de decret seria entendridor si fos aquest l’objectiu i no -com és el cas-treure’n un rèdit electoral. En el devastat paisatge postcrisi és pertinent preguntar-se quantes empreses tancarien demà si, de cop, haguessin de pagar totes les hores extres que no paguen, i quants empleats propiciaran que tanquin exigint cobrar-les. No oblidem que els que treballen en les tipus Seat o al metro -amb comitès d’empresa forts- són avui una elit. La gran majoria subsisteixen en pimes que ningú sap ni com s’aguanten i on el comitè brilla per la seva absència o inoperància. ¿Podem esperar que una apli on cliquen de tant en tant farà que deixin de tolerar el que ara toleren?

Quan diem que la crisi va comportar una devaluació interna tenim al cap una baixada salarial. No tenim prou present que part d’aquesta baixada passa per oblidar-se de les hores extres. El motor de la degradació va ser l’austeritat amb què una UE liderada per Alemanya va respondre a la crisi. Els canvis legals, o il·legals, es van limitar a adaptar-s’hi. I no són, per tant, canvis legals sinó un gir en la política econòmica de la UE el que ens pot permetre una certa revaluació.

Més enllà d’això, controlar horaris és humiliant i antimodern. No reduirem la fractura salarial ni revifarem la demografia sense avançar -sobretot els homes- en flexibilitat i conciliació. Un avanç del tot incompatible amb aquest neguit d’haver de dir a qui et paga quan treballes i quan no. L’únic control amb sentit és avaluar la quantitat i la qualitat de la feina que fa cadascú. Un empresari intel·ligent sap que el treballador més productiu no és el que se sent fiscalitzat i tem el càstig, sinó el que s’implica en un projecte, el que se sent valorat i respectat, el que té una vida plena fora de la feina. I això no s’aconsegueix amb decrets ni amb aplis. Perquè l’apli dels nassos no controla per res què fa el que clica entrar fins que clica sortir. No hi ha pitjor enemic per a la conciliació que el presencialisme, que el que fa vida a la feina. I és això el que es fomenta amb el control d’horaris.