Salvini i l’‘Open Arms’

Mentre l’ Open Arms, ja amb 160 persones a bord -després de rescatar-ne 39 més-, espera trobar un port segur a Europa, Salvini aboca Itàlia a unes noves eleccions amb fundades esperances d’esdevenir primer ministre.Dijous, des de Lampedusa, la crònica de Gerard Fageda no podia ser més reveladora. D’una banda, l’activista Claudia Vitali volia ser “el far que marqui el camí als immigrants”, que els faci saber “que els estimem”. De l’altra, el gelater Vito Fiorino -que el 2013 en va rescatar 47 amb la seva petita barca- considerava que “almenys Salvini n’ha aturat l’arribada”. El més fàcil és sumar-se al cor de correcció política que considera Vitali “dels bons” i Fiorino “dels dolents”. El més difícil, intentar mostrar que el que fa de Vitali, Rackete i molts altres activistes uns herois i heroïnes indiscutibles (i en part ho són) és posar el focus en un primer pla emocional que obvia l’enorme complexitat social del drama immigratori, amb el perill que això sempre comporta de contribuir -amb les millors intencions- a empitjorar la situació.

Si fóssim a bord de l’ Open Arms no dubtaríem a estendre la mà als desesperats i deshidratats passatgers que s’apinyen en una pastera a la deriva. És la mateixa mà que no donem als milers de nàufrags, també immigrants, que deambulen pels nostres carrers. Menys mediàtica que la del vaixell badaloní és la tasca diària que persones com Victòria Molins fan per donar escalf, esperança i menjar al quart món: a immigrants “rescatats” que segueixen anant a la deriva a frec del nostre benestar. I molt menys agraïda, la que intenten fer, en condicions impossibles, els educadors de la DGAIA per integrar uns menors que ben pocs catalans voldrien com a veïns. ¿Qui posa el focus en l’esgotador heroisme que demana donar afecte i horitzons al seu duríssim dia a dia?

Si sobrevalorem la nostra generositat excitats per la que resulta més agraïda i mediàtica, aplanem el camí als Salvini. Hem demostrat de sobres que som incapaços d’acollir els immigrants que són aquí. La Barcelona de Colau, l’abanderada dels desfavorits, mira cap a una altra banda mentre Batlle la neteja dels top manta. Siguem adults, siguem realistes i coherents amb la nostra capacitat de ser solidaris. Mirem-nos ben mirats al mirall, sense idealitzar-nos, i proposem-nos fites assumibles. ¿Ens calen immigrants? I tant que sí, ens en calen molts més. ¿Estem preparats i disposats a obrir les portes a tots els que vulguin venir i a tractar-los com a ciutadans de primera? De cap manera. Perquè la immigració no acabi sent “percebuda com un greu problema”, cal intentar regular-la-assumint inevitables injustícies i crueltats- i procurar acollir de debò la que arribi, destinant-hi els recursos necessaris. Què passa quan es percep com un greu problema? Que guanyen els Salvini.

I l’oportunitat de ser herois -que ningú s’hi amoïni- la seguirem tenint a peu de carrer. Sempre, esclar, que estiguem disposats a ser-ho sense que ens vingui a veure Richard Gere.