En plena desfeta de les comunitats

Tant si són llibres com ventiladors, trobar el que vols a la botiga on hi ha éssers humans que parlen i t’atenen és cada dia més difícil. I cada dia és més fàcil entrar a internet i que t’ho porti a casa algú que només sap fer firmar. Tard o d’hora serà un dron. I el procés es realimenta: menys vendes, menys estoc en comerços on el metre quadrat surt caríssim. Menys estoc, més frustració dels consumidors amb la pulsió de tenir allò ja. I les immenses naus del gegant amb tentacles que arriben arreu xuclaran cada cop més tot el que surt de les fàbriques. És un símptoma més que el model econòmic del qual no sabem com baixar és una màquina d’aïllar-nos i destruir comunitats.

I on més s’aprecia, on el canvi és més visible, és als pobles petits, com aquest des d’on escric esprement el que queda de vacances. Ahir mateix, entrem a casa unes veïnes que feien una partida de cartes amb tot obert, gaudint de la fresca mitjanit. “Teniu la tele oberta?” Se sentia reggaeton. “No, tot l’agost que una colla de nens i nenes d’11 a 13 anys es posen a la plaça amb un altaveu i s’hi estan fins molt tard”. M’ho deien entre enfadades i resignades. La canalla, la canalla del poble, iniciant-se en el prebotellón, i un munt d’adults dins de cada casa suportant -sense fer res- els ritmes llatins fins a hores intempestives. Si un poble petit no és capaç de socialitzar en la civilitat els seus adolescents, si no és capaç de fer-los entendre -comptant amb la complicitat dels seus pares- una cosa tan simple com que ningú té dret a envair la intimitat dels altres amb la seva música, i menys a la matinada, ¿on se suposa que sobreviuen les comunitats? I, si no hi ha comunitats, ¿on se suposa que s’han d’integrar els milers i milers de nouvinguts que, ens agradi o no, vindran a viure amb nosaltres en els pròxims decennis?

La destrucció de les comunitats és paral·lela a la dels ciutadans que les integren. Conviure vol dir parlar, abordar el conflicte i posar límits a la llibertat de cadascú perquè tots visquem millor. Conviure vol dir topar, i topant suavitzar les arestes, com els còdols d’un riu. I la sensació és que aquest model econòmic ens incentiva sempre a viure sense conviure, sense topar, ignorant-nos. Tanca la botiga del carrer major i esclaten nous i flamants hipermercats. I en lloc de saber com li ha anat la selectivitat al fill de la Paquita, la caixera et diu que premis un botó si vols que l’escaig del canvi que t’hauria de tornar vagi a una ONG. Solidaritat asèptica, solidaritat de propina que compensa la mala consciència de tot el plàstic que omple el carro, solidaritat que ens permet ser insolidaris -donar sense donar-nos- igual com les xarxes socials ens permeten comunicar sense comunicar-nos, inhibint la nostra part més empàtica i racional.

No és sorprenent que un model econòmic basat en l’afany de fer-se milionari peti qui peti -incloent-hi el planeta- hagi destruït les comunitats, que tenen com a motor el bé comú. El que seria sorprenent és que les puguem reconstruir si no el canviem substancialment.