20 anys de ‘Plats bruts’, el ‘Friends’ català

Aquesta setmana celebrem els 20 anys de l’estrena de Plats bruts, una sèrie que va trencar motlles a la televisió pública catalana. El seu principal mèrit és la transcendència en el temps: es tracta d’una de les poques ficcions que han tingut el privilegi de saltar una generació. Les repeticions estivals no només han satisfet la nostàlgia dels espectadors originals, sinó que n’han sumat de nous. Fins al punt que a l’ARA hem deixat de fer enquestes per demanar quina era la sèrie preferida dels lectors. Si hi havia Plats bruts entre les opcions, ja hi podies posar els grans noms de l’escena internacional, que la sitcom de Joel Joan i Jordi Sánchez s’imposava a Joc de trons o Breaking bad.

Un dels seus secrets va ser la química. Aquella era una sèrie creada per dos amics de l’Institut del Teatre amb ganes de dir coses i de fer-se un lloc en el panorama mediàtic. La van encertar per la combinació entre tècnica -els acudits estaven molt ben travats- i espontaneïtat. La seva presència a la pantalla resultava enormement genuïna: dos paios i els seus amics, divertint-se. Fins i tot la seva impostació, exagerada i poc naturalista - slapstick verbal, en podríem dir-, rebentava el formalisme de les interpretacions que s’estilaven a l’època. Els “Ah, vale” de la Mònica Glaenzel fent d’Emma encara ara ressonen. De fet, els personatges femenins -allunyats dels estereotips de l’època- juguen un paper important a l’hora de poder revisitar la sèrie amb ulls del 2019.

Aquest sentit de troupe estaria present en les sèries posteriors de Joel Joan a TV3: Porca misèria i El crac no funcionarien sense aquesta reconeixença entre espectadors i actors.

L’altre ingredient essencial va ser el llenguatge. Els puristes devien esquinçar-se les vestidures a cada capítol, però aquell era un intent honest de crear un argot popular per al català audiovisual. Encara tenim aquesta assignatura pendent. ¿Hi havia castellanismes? Sí. Però el que es perdia en genuïnitat es va guanyar en proximitat. Juntament amb Els joves, aquell va ser el principal altaveu pel qual la generacióX va poder intuir com podia sonar en català la comèdia estripada. La influència lingüística del castellà al carrer era ja tan poderosa que un intent de restringir-se al DIEC hauria parit una comèdia distant, morta.

Deia al títol que Plats bruts és el Friends català per aquesta capacitat de captivar encara adolescents teenagers que no havien nascut quan els seus personatges creuaven acudits. Llàstima que la sèrie catalana nasqués en una època en què la seva internacionalització era impensable. Més que especular sobre quin recorregut hauria pogut tenir, potser caldria acabar d’analitzar els ingredients del seu èxit i tornar a confiar en joves creadors perquè se la juguin amb una sitcom de mitja hora per capítol.