Treure a passejar el papu de la desobediència

BarcelonaDe la mateixa manera que apel·lar al 'diàleg' amaga sovint una retòrica buida, el terme 'desobediència' també resulta d’una ambigüitat exasperant. No nego que sigui un concepte ben teoritzat per un corrent de l’independentisme, ni m’atreveixo a jutjar la seva conveniència o utilitat: tan sols poso en dubte que el ciutadà corrent sàpiga quina cosa s’espera d’ell quan se li demana que desobeeixi. En canvi, des dels mitjans unionistes se sacseja aquest espantall amb una clara intenció d’atiar la por a un caos sempre inconcret. No pot ser casualitat que 'El País', 'El Periódico' i 'La Vanguardia' parlin de "desobediència" en els seus titulars de portada, mentre que 'El Punt Avui' destaca en primera pàgina que els independentistes estan "Mobilitzats" i l’ARA destaca que reiteren "el compromís amb la no-violència".

Com a mínim, la ressaca de l’1-O ens deixa el (magre) consol de veure la caverna contradient-se entre ells. 'El Mundo' també jugava la carta de la por i suggeria un estat d’excepció quan titulava a quatre columnes: "Sánchez, disposat a activar la llei de seguretat nacional". En canvi, l''Abc' no es podia permetre el luxe d’aplaudir un socialista, així que, davant de l’estirabot del president espanyol en funcions, acabava titulant: "Doble raser amb el colpisme: durs a Madrid, tous a Barcelona". La qual cosa, sobreadjectivacions a banda, no va del tot desencaminada, ja que els socialistes estan fixant la seva posició amb una coherència digna dels millors discursos d’Antonio Ozores. I el policia bo de la colla, és a dir 'El País', s'exclamava de com l'independentisme "agita el carrer". Perquè ja se sap que les manifestacions, per a la progressia espanyola, només són 'saludables manifestacions cíviques' quan passen –amb molts més incidents– a Caracas, París o Hong Kong.