L'art de fer aparèixer un conill, un colom o un titular

BarcelonaEn el món de l’il·lusionisme, forçar una carta és la tècnica consistent en obligar l’espectador a agafar un cinc de piques, posem per cas, fent-li creure que ha escollit lliurement entre tots els naips de la baralla. A dins d’un sobre, el mag ha escrit ʺcinc de piquesʺ i, esclar, quan l’obre i el mostra esclaten els aplaudiments. En periodisme, forçar un titular implica un grau de prestidigitació similar. El País, per exemple, va editorialitzar la setmana passada en contra que ara es revisés el delicte de sedició que ha servit per empresonar els líders independentistes. Doncs bé, si convida Juan Carlos Campo, ministre de Justícia, li fa creure que serà una conversa en llibertat, però el titular en realitat ja està decidit, forçat. I, així, llueix ufanós, per bé que no ho fa en un sobre que sosté l’ajudant, sinó en portada: ʺSense la sentència del Procés no revisaríem la sedicióʺ. Però si passem la jugada a càmera lenta, veiem el truc. Observem el diàleg, tal com l’escriuen a l’interior. Pregunta: ʺSense la sentència del procés vostès no s’haurien plantejat mai la revisió del delicte de sedició, no?ʺ. Resposta: ʺPossiblement no, s’ha de dir amb honestedatʺ. En el titular, la paraula ʺnoʺ és del ministre, però la resta correspon a la formulació del periodista (que, d’altra banda, fa una molt bona entrevista). De fet, Campo hi col·loca un pudorós ʺpossiblementʺ que cau en el camí que va de la gravadora a la portada. De fet, el redactor ho pregunta directament en negatiu ʺvostès no haurien...ʺ i ho remata amb un ʺno?ʺ Hi ha signes d’interrogació, d’acord, però és més una afirmació que qualsevol altra cosa.

Forçar titulars és un mal costum molt estès, a tota la premsa. A vegades és perquè els periodistes volem extreure una bona declaració que se’ns resisteix. D’altres, simplement instrumentalitzem un entrevistat.