CRÍTICATV

L’hora de la ciència? No n’hi ha prou

Primer de tot, un agraïment: a l’equip del programa Dinàmiks, del Súper3. Són una contribució inestimable a l’hora de poder deixar la criatura davant d’una pantalla sabent que està aprenent alguna cosa i que, a més, li parlaran en la seva llengua materna d’una manera fresca, divertida, natural i genuïna. I, tot i que no en sigui client, el programa No pot ser!, de Jordi Basté, té tota la meva admiració per la seva innegable feina per encomanar l’entusiasme per la ciència i la recerca.

Però no és suficient. La ciència no pot ser un reducte, el raconet de mitja hora setmanal per poder posar el vist a la checklist de la bona consciència. En uns temps com els actuals, fomentar la preponderància de la ciència com a mètode per assolir el coneixement hauria de ser prioritat absoluta. La primera passa, per cert, seria considerar-la una extensió més de la cultura, i no una reserva dels que van en bata blanca i es dediquen a coses que ja ens avisaran quan les puguem fer servir.

Parlo de la pública, a més, perquè la presència de la ciència a les privades no va gaire més enllà dels experiments de xim-pum d’ El hormiguero. Però posar la ciència al davant, per exemple, voldria dir canviar de cap a peus les tertúlies dels programes matinals, en què els arguments polítics -sovint espuris i de quota- passen per davant de qualsevol consideració tècnica. Cal molta divulgació i, sobretot, llançar el missatge que la ciència és la millor vacuna contra la desinformació.

A més, la ciència, si em permeten el col·loquialisme, mola. I agrada a l’audiència, si es fa bé. Ho ha demostrat Basté, amb una aproximació popular, però suficientment rigorosa tenint en compte que congrega centenars de milers d’espectadors no especialitzats. A l’ARA les notícies de ciència acostumen a funcionar molt bé. I això és així, en molt bona part, perquè els que les expliquen -els grans Toni Pou, David Bueno, Salvador Macip i la resta de col·laboradors- saben ser amens i encastar-hi tota l’emoció que desperta la descoberta. El coneixement és un viatge, són històries, i la millor ciència explicada té el poder de la narració més potent.

Més ciència, doncs, als Telenotícies i noticiaris. Més científics a les tertúlies, per aprofitar la seva mirada transversal sobre el món, més programes que defensin el valor de la recerca global en una era en què es difon la idea que la veritat és un assumpte petit i particular; que cadascú en té una d’inqüestionable. Centres de recerca, equipaments al·lucinants, museus punters... són realitats que les televisions acostumen a obviar en favor de continguts molt més frívols. Apugem el llistó?