Ramon Xirau, entre el pensament i el cant

Ramon Xirau va ser una de les figures claus de la cultura mexicana de la segona meitat del segle passat: professor, editor, filòsof i assagista

Després d’haver anat emmudint de mica en mica fins a fer-se del tot fonedís, Ramon Xirau (Barcelona, 1924 - Ciutat de Mèxic, 2017) ens ha deixat envoltat del més gran dels silencis. Però ens assabentem de la seva mort i són molts els records que ens assalten: la seva presència al Palau de la Música en el X Festival Internacional de Poesia de Barcelona el 1995, l’aparició d’un magnífic volum de Poesia Completa (Columna, 1995), la Creu de Sant Jordi el 1997, les diverses visites a casa seva al barri de San Ángel de Ciutat de Mèxic, l’homenatge al Palau de la Generalitat el 5 d’octubre del 1999 amb motiu del seu 75è aniversari, la seva presència a l’acte inaugural de la reobertura del Gran Teatre del Liceu o l’homenatge a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara el 2004, quan Catalunya en va ser la convidada d’honor.

Aquestes són sens dubte algunes de les fites que el van relligar amb el seu país i la seva llengua d’origen, aquella en què sempre va escriure els seus poemes. Tanmateix, Ramon Xirau era el degà dels poetes catalans i molts ni ho sabien. Era una de les veus més lúcides i personals de la nostra poesia i molts tampoc no ho sabien. Hauria merescut guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i s’ha badat. Si ara que és mort algú vol descobrir-lo -mai no és tard-, que busqui algun dels seus reculls de poemes -com ara Les platges (1974), Graons (1979), Dit i escrit (1983), Ocells (1986), Natures vives (1993) o Indrets del temps (1999)- i aviat s’adonarà de l’abast, la fondària i el vol d’aquesta veu que buscava agermanar poesia i filosofia però també poesia i música: la poesia com a forma de coneixement i la poesia com a superació transcendent de la raó, com a significant revelador de presències. Ras i curt, una poesia “de sons i sentits”, com recordo que va escriure Arthur Terry, un dels seus principals exegetes, juntament amb Joan Maria Pujals, que va prologar intensament tota la seva obra poètica i abans l’havia analitzat en relació a la d’Octavio Paz a La lluna de Nisan (1994).

Per als seus conciutadans, Ramon Xirau va ser una de les figures claus de la cultura mexicana de la segona meitat del segle passat: professor, editor, filòsof i assagista, el seu magisteri va marcar moltes generacions d’escriptors mexicans, que el consideraven un dels seus principals referents, si no un autèntic savi. Per a nosaltres, ha estat sobretot un fil de veu que de tant en tant removia les aigües estancades de la nostra poesia amb “els seus breus poemes, exclamacions, esclats, grapat de síl·labes lluminoses”, com va dir el seu gran amic Octavio Paz.