Per què no hi ha més andorres?

Ara com ara són especulacions que un historiador no s'ha de permetre

Cap a l'any 1952 la meva família va estar-se a Andorra durant uns cinc mesos; jo aleshores tenia vuit anys, però me'n recordo perfectament. Ens estàvem a la parròquia de les Escaldes en un piset un cop passat el pont medieval sobre el riu i agafàvem aigua calenta de la font per les necessitats més urgents. Corríem a la placeta per veure arribar l'autobús que venia de Barcelona. El país en general era tranquil, sense gaire tràfic de cotxes, però molt de camions. Hi havia obres arreu. Nosaltres vam anar-hi per prescripció mèdica al meu pare, i com que la llengua oficial és el català ens creiem que nosaltres també podríem ser andorrans. Sentíem un punt d'enveja i de nostàlgia quan anàvem a Andorra; que ens trobàvem a casa nostra, i és que la llengua obliga i marca. Anar a Andorra en l'època del franquisme era una sensació de llibertat. Però en el fons Andorra era geogràficament part de l'Alt Pirineu, i el Pas de la Casa eren tres barraques en la ratlla fronterera, i d'aquí li ve el mal nom.

A finals de maig ens van invitar a anar amb un jeep a veure l'obertura final del Port d'Envalira; allí una cinquantena d'homes amb pics i pala s'obrien camí en mig d'una paret de neu de sis metres d'alçada; al cap d'unes hores el pas quedava obert i nosaltres els primers a passar-hi. En Claret i les màquines llevaneus encara van trigar uns tres anys a fer servei. Allí els cotxes eren moderns i molts camions eren els que l'exèrcit americà els hi havia venut. Per a mi era un país com el nostre amb llibertat i amb bolígrafs de colors Bic, frigidaires, nylon, llibres prohibits i els cotxes amb matrícula pròpia i aquell AND. La meva mare deia que ens agradava Andorra perquè és un país petit, perquè té la mateixa llengua que parlem nosaltres, i ara a més sabem que Andorra és un País del Pirineu. Com la Cerdanya, com l'Aran, com el Conflent i el Capcir, com l'Alt Urgell, com la Ribagorça, i els altres. I les primeres pistes i telecadires per esquiar.

Però jo em pregunto ara, per anar a esquiar no cal pas anar a Andorra oi? Ara tenim zones d'esquí a l'Aran, al Pallars, a Cerdanya, al Capcir... aleshores com és que no hi ha més andorres? Si els esdeveniments històrics a través de mil anys han permès (amb penes i treballs) establir una Andorra, per què la nació de l'Aran no ha pogut ser també un territori tan independent com Andorra? I qui diu Aran, diu Cerdanya, i Urgell?

Ja ho sé que moltes ciutats i viles, tant de Catalunya com d'Occitània, han tingut durant molts anys una doble senyoria com Andorra, però a la llarga aquestes dualitats s'han perdut. És el cas que cita Núria Sales de Vic, Tarragona, Lleida on " el règim de cosenyories no tenia res d'específic ni d'excloent: els retrobem en infinits llocs dels comtats de Foix, Pallars, Coserans, Carcassona, Narbona, Rosselló, Cerdanya, Osona, etc, ."Però no és fins als segles XVIII i XIX que els cosenyors andorrans no es van considerar com a prínceps. Per això ens agrada Andorra, perquè és un estat català (amb la llengua oficial comuna de Catalunya), independent i amb reconeixement per les Nacions Unides, amb el número d'estat 184 i ens hauria d'alegrar, malgrat tots els problemes derivats del contraban, dels diners i de la idea d'agermanament amb Catalunya, que mai acabava de precisar-se. Durant molt de temps es van anomenar com "les valls neutres d'Andorra", tot i que tant Fiter en el Manual Digest hi deia que "les Valls d'Andorra són pròpia i verdadera Catalunya". Però és un país català independent, diríem nosaltres.

Aleshores va venir d'un pèl que l'Aran o el Pallars, i potser Cerdanya abans del segle XVII, podrien haver fet camí vers cosenyories prou sòlides per retrobar-se com a territoris independents i arribar així fins ara, a no ser que s'interposessin interessos per fer-ne variar la fisonomia territorial com a la Cerdanya amb el seu Tractat dels Pirineus.

La història d'altres andorres es va destriar en les lluites senyorials de comtats i d'interferències territorials que no eren cap lluita per zones independents, sinó com a pura força dins l'amalgama pirinenca, mentre els ramaders i pagesos anaven fent pactes entre valls i planes per trobar fórmules per fer pasturar els ramats, sense que les monarquies ho impedissin.

Ens hauria agradat que l'Aran fos com Andorra? Potser sí, però això ara com ara són especulacions que un historiador no s'ha de permetre. A veure doncs si trobem la manera de què s'escriguin manuals d'història del Pirineu i sortim del pas. "L'Aran es considera una nació diferent" de Catalunya, deia El Triangle el 2010, i els nacionalistes aranesos volen que es reconegui la personalitat de l'Aran, sense ser considerats part d'una vegueria. Sembla sensat i vist com és l'Aran avui dia, fins i tot, recomanable. Seria l'Aran una Andorra no independent. Però potser l'Andorra occitana de l'Aran encara queda lluny, però estaria bé de provar-ho.