El nou curs escolar i el vincle amb les famílies

Sense la confiança i el vincle entre professorat i famílies no es pot fer escola

Un grup d'alumnes entrant a l'aula amb mascareta / CRISTINA CALDERER

En el primer balanç que es fa des dels departaments de Salut i Educació sobre el retorn a escola i l’inici del nou curs ens parlen del nombre de contagis, dels grups confinats, de les escoles que han hagut de tancar, i es fa una crida a la responsabilitat de les famílies, alertant que la majoria de contagis es produeixen, molt probablement, fora de l’escola. 

Aquests dies, a les escoles, mestres i direccions parlen als alumnes de la responsabilitat col·lectiva, aquella que mira pel bé de tots i que depèn de la responsabilitat individual de cadascú. Vivim un temps per aprendre a cuidar-nos mútuament. La pandèmia ens urgeix a educar en els valors compartits bàsics que fan possible la convivència: la cura, la responsabilitat, la solidaritat. Però no puc deixar de dir, que sí, que està molt bé parlar de la responsabilitat de tots, però que des del govern hauria estat bé que, més enllà de protocols i recomanacions sovint molt vagues, s'haguessin materialitzat els recursos que s’havien promès i s'hagués planificat i anticipat amb el temps necessari el retorn a les escoles. 

Avui, però, no hi ha temps per a la queixa. Pregunteu-ho a les direccions d’escola: ofegats en protocols sanitaris i paperassa, us parlaran de com es necessiten totes les energies per sortir-se'n i viure amb la màxima serenor el retorn a escola. Sobreviuen aquestes primeres setmanes del curs esperant que es vagi desplaçant el focus dels protocols sanitaris cap a l’alumne i el seu procés d’aprenentatge fins que la pedagogia recuperi el lloc que li pertany: el cor de la vida escolar. 

Ara, quan la desafecció i l’absentisme són un perill real, cal vetllar per crear espais, ambients i canals de confiança

L’inici de curs està marcat per la incertesa i la complexitat. Tanmateix, està generant oportunitats per fer canvis que ens altres temps haurien estat molt més lents, com el treball globalitzat per àmbits o la cooperació entre els docents. Aquest curs, el professorat, ja sigui d’anglès, de ciències, de matemàtiques o d’educació física, de tercer o de quart, serà, per damunt de tot, mestre d’escola. Perquè l’escola no es redueix a les disciplines que s’hi ensenyen; la disciplina principal d’una escola és l’escola mateixa. Un espai de trobada i d’experiència de la diversitat, on arriben famílies amb inquietuds i tarannàs molt diferents. Si ara el virus no deixa entrar-hi les mares i els pares, que es queden a la porta de l’escola, i les reunions són telemàtiques, s’hauran de reforçar i recrear formes de relació i de participació per enfortir un vincle i una confiança sense els quals no es pot fer escola. 

La confiança mútua, tan necessària en el context de pandèmia, no es pot crear només a base de cartes circulars que arriben a casa. La confiança es genera des de l’escolta i el diàleg. La bona comunicació pot evitar que es generin malentesos als grups de WhatsApp aquests dies. Hi ha famílies molt properes a la cultura escolar que saben aprofitar les oportunitats per fer-se sentir i crear els seus propis lobis, tenen veu i són molt visibles. Fins i tot sovint parlen en plural, fent-se els representants dels altres, dels que són invisibles, els que potser no aixecaran la veu per dir quines són les seves inquietuds, pors, preocupacions o dubtes. En aquests moments hi ha discursos confrontats entre els que pensen que l’escola ha de ser presencial al 100% i clamen “Tornem a l’escola” i els que no volen tornar-hi mentre no se’ls garanteixi més seguretat. Dret a l’educació de l’infant contra dret de les famílies a quedar-se els fills a casa. Precisament perquè és important generar confiança, perseguir i alimentar la confrontació mediàtica de mares de família, tot i que demanin de forma legítima més recursos, no sé si aporta cap benefici al conjunt de la societat.   

Durant el confinament les escoles van posar en valor la importància del vincle i la proximitat amb les famílies. Alguns centres i direccions van fer una gran feina per localitzar i contactar amb tots els alumnes, a la recerca desesperada de l’infant sense domicili fix. Ara, quan la desafecció i l’absentisme són un perill real, cal vetllar per crear espais, ambients i canals de confiança com a elements clau per promoure la implicació de les famílies i dels estudiants en l’aprenentatge. El mestre ha de saber si hi ha internet a casa, si l’infant estarà acompanyat, què passarà amb cada alumne si es confinen.

Les famílies són part de la solució per assegurar una continuïtat pedagògica en cas de confinament. Hem après que el correu i el telèfon no són sempre suficients. Ens ho recorda Jordi Collet, sociòleg que fa anys que estudia de quina manera el vincle família-escola determina l’èxit educatiu dels alumnes. Aquest inici de curs s’han de dedicar molts esforços a generar i regenerar vincles perquè totes les famílies es puguin sentir reconegudes i valorades, i de manera especial les dels més allunyats de l’escola. Sobretot en aquells contextos on hi ha més desafecció i desconfiança. Perquè malgrat que amb la pandèmia es pugui posar de moda la nostra versió de l’educació en família o el homeschooling, hem de saber que  l’escola a casa no és, no pot ser, escola. L’escola és la institució que trenca les desigualtats familiars i socials, encara que de vegades, per a algunes persones, la pluralitat pugui ser viscuda com una agressió al seu niuet familiar. A l’escola l’infant descobreix que la seva llar forma part del món, però no és el món. L’escola ens dona a tots l’oportunitat d’accedir al saber, que vol dir aprendre amb els altres i gràcies als altres. L’escola som tots, perquè fer escola és fer societat.