Josep Lluís Mateo: “L’arquitectura transforma el poder, l’avarícia i la necessitat en un objecte sòlid”

Abans de començar l’entrevista, m’ha demanat llapis i paper.

Per reaccionar, com a arma de defensa. El llapis permet resumir, comprendre l’altre, explicar-te, esborrar alguna cosa. A l’avió, reflexionant sobre què faràs, que diràs..., el necessites.

Comencem pels bàsics. Què és l’arquitectura?

Una operació alquímica que transforma una sèrie de pressions com la voluntat de poder, l’avarícia, necessitats físiques objectives, de protecció, de benestar, en un objecte sòlid. Una operació de compressió que acaba donant un objecte amb gruix, materials, que es toca. Tu interacciones amb l’edifici, que és com una persona. També recordo un arquitecte suís que definia l’arquitectura com a intel·ligència per centímetre quadrat.

Quines pressions són més insuportables per a l’arquitecte? ¿Els diners del promotor immobiliari, els metres quadrats del solar o la vanitat d’intentar passar a la història?

Aquesta última no me la plantejo mai, i ho dic sincerament. Sóc més ambiciós. Per a mi, el més excitant de la feina és entendre el problema.

Quin és el problema?

Generar un objecte que sintetitzi les ordenances, l’entorn, l’ús de l’edifici, tot plegat, amb voluntat d’ordre. Que converteixi aquest caos en un món comprensible. El segon problema seria, a més, fer l’edifici d’una manera intel·ligent, sensible, que marqui línies de futur i no sigui una mera expressió de l’ statu quo. Pensem sempre en el futur. Entre que tenim una idea i la construïm passen deu anys, i llavors ha de semblar virginal i nova, acabada de caure del cel amb una intel·ligència lliure i fresca. És el que m’interessa de tot això. Passar a la història, a aquestes altures, és difícil [riu].

I la bellesa?

També té un espai dins de tot això. Hi ha com una mena d’ànima que tenen els edificis, una voluntat de recerca de bellesa, d’expressió singular. No només per part nostra, eh? Per part de tothom. De la vianant que passa i mira. Renzo Piano deia que, quan acabava una casa, feia el retrat del propietari. Doncs també seria el retrat de l’arquitecte.

Acaba de remodelar el Mercat del Ninot de Barcelona.

N’hem deixat l’estructura. Els mercats eren un gran cobert, històricament. Sempre he pensat que eren com una ciutat. Hi ha la coberta, que és el barret comú, i tot el que hi ha per sota és autoconstrucció. És com una ciutat d’arquitectura popular. I, després, el Ninot té una part invisible, que és el seu món subterrani, amb magatzems, cambres frigorífiques...

Que la gent no veiem mai.

No em sap greu. Una de les meves primeres obres va ser fer tots els carrers d’Ullastret. Allà hi havia també unes parts subterrànies. El constructor, davant la meva obsessió pràcticament delirant que allò havia de ser perfecte, em va dir si estava boig, que allò no ho veuria ningú. Jo li vaig dir que d’aquí cent anys els arqueòlegs dirien que els d’abans ho feien bé.

Vostè ha fet un edifici amb una façana de persianes mòbils de fusta.

És un passatge a tocar de la Diagonal. Ets a la sala d’estar o al dormitori, però el carrer és petit i a cinc metres hi ha una altra casa. O tanques la finestra o estàs en relació amb l’exterior. Al centre i al nord d’Europa hi ha molt poca llum i la transparència és un criteri fonamental. En el nostre entorn tenim més tradició d’utilitzar filtres que relacionin interior i exterior. Tu veus l’exterior, però amb un vel.

I també va pensar una remodelació del Camp Nou.

Sí, en el concurs guanyat per Norman Foster. La meva idea era fer un núvol sobre l’estadi, amb molt poca consistència física, una estructura de cables molt lleugera...

El Camp Nou el va construir entre el 54 i el 57 l’arquitecte Francesc Mitjans, mort fa poc amb 97 anys i que va crear una obra moderna quan Espanya tot just sortia de les cartilles de racionament. La visera, les dues passarel·les elevades fins a la façana principal, són d’una elegància extrema.

Mitjans va ser un gran arquitecte. L’estadi té moltes coses interessants, però s’ha d’actualitzar i reformar. El material inicial és de gran nivell, tot i que ha tingut ampliacions no tan afortunades. Una cosa que té molta gràcia és que Mitjans es va inspirar en l’estadi olímpic d’Hèlsinki, del 1952. És una mica dissimètric. Dins, la rodona és una mica més alta per una banda que per l’altra, i genera un efecte remolí encara més bèstia que si fos simètric. Té com un pendent, i tot ple és molt atractiu.

Aquesta idea de remolí no se m’havia acudit mai.

És com una massa, una turbulència, i encara reforça més el dinamisme.

Digui’m un o dos edificis que li hauria agradat fer o que li agradin molt de la ciutat de Barcelona.

En podria dir molts d’històrics. El gòtic. Santa Maria del Mar és un espai extraordinari. Mies van der Rohe, quan va venir el 1929 a fer el pavelló alemany a Montjuïc, va caure de cul.

Quin és el secret de Santa Maria del Mar?

L’espai i l’abstracció. El gòtic francès és molt més ornamental, amb moltes fibres. El gòtic català és més auster i racionalista, però l’espai i la llum són bestials. Les proporcions de llargada, amplada, llum...

Qui ensenyava a aquella gent a fer edificis com aquest?

No en tinc la més mínima idea, però passa igual amb un altre edifici meravellós, que és la catedral de Palma, de Guillem Sagrera, el millor arquitecte medieval mediterrani. La catedral és una simfonia, que va tenir una intervenció de Gaudí extraordinària. Sagrera també va fer la Llotja de Palma. La grandesa dels tres edificis són els seus espais.

Mulli’s una miqueta. ¿I en els últims 50 anys?

Això ja és més complicat [riu]. Coderch és el gran arquitecte local dels anys 50. Al carrer Johann Sebastian Bach hi ha una casa del Coderch extraordinària. És un carrer amb tarongers, una mena de petit món...

¿Tiraria a terra l’edifici del Deutsche Bank per fer-hi un hotel més gran?

Des d’un punt de vista purament arquitectònic, no hi tindria cap inconvenient. És un edifici bastant maldestre, poc atractiu. Un totxo, ja es veu. El del Banc Sabadell, abans Banco Atlántico, és molt millor, és una làmina de color blau, s’assembla molt a un edifici de Milà de Pier Luigi Nervi, està molt ben posat, aixecant una cantonada de l’Eixample, és molt primet.

I la Sagrada Família?

Gaudí no la va acabar, i sóc dels que pensen que no s’hauria d’acabar. Trobo que hauria sigut millor deixar-la com estava. Entenc que hi ha altres maneres de veure-ho, una fe religiosa...

Aquella idea de les catedrals que es fan en generacions perquè “el meu client no té pressa”.

Exacte [riu]. Però això correspon a un altre moment, quan les catedrals tenien una autoria social.

I aquí no hi veu autoria social?

No, perquè de fet ja hi havia un estil i una unitat estructural. Un geni que va fer els plànols. La d’ara sembla que sigui més aviat del Calatrava, per dir alguna cosa. És una mena de cosa de formigó neogaudiniana. Quan un va a veure l’interior de la capella Güell, que és original, ja veu que aquella cripta és brutal. En arquitectura la història sempre tiba, com deia Walter Benjamin. Actuacions com la de la Sagrada Família són anhistòriques i, per tant, amb poca vida.

Construir a Barcelona, on gairebé cada ciutadà és arquitecte o urbanista, deu condicionar.

Construir a Barcelona és un gran repte per als arquitectes, i s’ha d’entomar amb energia, capacitat i optimisme, perquè si no pot ser molt tràgic. Quan fas una casa ja l’has fet, no la pots guardar en un magatzem. Bé, Mitjans deia que es podien plantar heures per tapar-ho una mica [riu]. Un escriptor, per exemple, fa un llibre. Després no l’edita, o no el llegeix ningú, però ell ja ha fet el llibre. Un pintor igual amb un quadre. Potser no el ven. Els arquitectes depenem de l’exterior. No podem fer un edifici si no hi ha un acord social de força gent. Un que ho paga, un que ho construeix, un altre que dóna el permís. Envejo la immediatesa de fer un llibre o un quadre. Algun amic artista m’ha dit que m’enveja, perquè aquesta soledat és molt angoixant.

Parlant d’angoixes, fa un any i mig set de cada deu arquitectes estaven a l’atur, cobraven menys de 1.000 euros o treballaven sense contracte.

La professió local tenia un mercat local amb feina per a molts. La crisi financera i la bombolla immobiliària ho han enfonsat. Ara, hi ha altres parts del món que sí que necessiten arquitectes. Sempre serem necessaris. Això són signes d’optimisme, però la situació és molt complicada.

O sigui que vostè no li trauria del cap a un noi o una noia joves que volguessin ser arquitectes.

L’únic que li diria és que s’ho pensi, però diria el mateix amb qualsevol cosa que volgués fer. Difícilment ara trobaríem una professió que et permeti guanyar-te la vida per sempre. Si vols fer d’arquitecte has de tenir molt clar que t’interessa el tema, perquè és una activitat molt complicada. Molt interessant per la seva interacció amb el món, però molt complexa.

Què li demana vostè a un pis?

Comoditat, llum, que estigui en un lloc adequat i no hi hagi gaire soroll, i que tingui una superfície equilibrada entre qualitat i quantitat.

Vostè viu en una casa seva?

No, remodelada. I he viscut molts anys en una casa de Francesc Mitjans, i no hi vaig fer absolutament res. Quan la vaig comprar, el que me la venia em deia que s’havia d’enderrocar tot, i jo pensava el contrari, que era un museu, però li anava dient que sí perquè me n’abaixés el preu.