Tovalloles i biquinis al balcó modernista
AMB PERMÍS DE SERRAT, potser perquè la meva infantesa continua corrent pel llarguíssim passadís de casa els avis a Barcelona, hi ha contrastos que se’m converteixen en la gota que fa vessar el got. Com ara veure eixugar-se una parell de tovalloles de platja sobre la barana del balcó del principal d’un edifici modernista. L’una groga i l’altra lila. I a l’habitació del costat, posats sobre la barana de la finestra de la tribuna del noble edifici, just a sobre del portaló de l’entrada, com si fossin el palmó de Rams o la bandera de l’Onze de Setembre, descansen els sostenidors i les calcetes de dos biquinis, rosa l’un i blau marí l’altre. Benvinguts al Quadrat d’Or de l’Eixample. Som a l’estiu.
Abusant de Serrat, la meva infantesa també corre per la Barceloneta, i quan tornàvem cap a casa amb el 45, a part d’anar ple com un ou, amb el cobrador cridant que passéssim cap endins mal que fos a base de clavar la punta del para-sol a les costelles del de davant, recordo com em divertia veure la quantitat de sorra que quedava escampada pel terra de l’autobús procedent de tots els peus i totes les xancletes. Ja ho sabem que Barcelona té platja i que la platja té inconvenients, però em molesta que la ciutat es converteixi en una “Marina d’Or, Ciudad de Vacaciones”, on es pot circular amb aquella catxassa platgera, com si qualsevol vorera fos la continuació del xiringuito. Als vagons de metro hi entra gent amb la tovallola enrotllada al cos, amb els cabells encartronats de la mar salada, camí de la dutxa (espero) del pis turístic.
La distensió de vestuari i de comportaments de l’estiu tendeix a ser poc distingida, però quan se’n fa un gra massa, l’estiu porta a Barcelona un aire de vulgaritat.
