MÍSTER B.

Un començament prometedor

Ara que el Barça té un entrenador de posat tranquil i de parla parsimoniosa (com diu Fran Domènech, amb el polo de guiri i dutxat abans de sopar) resulta que l'equip juga accelerat i sense pausa, convertint els finals en una mena de ruleta taquicàrdica a la qual no estàvem acostumats. Si dimecres passat contra l'Atlètic de Madrid qui semblava que havia de marcar eren els blaugranes, ahir no van saber conservar el 0-3 de Messi, ni aprofitar la seqüència, psicològicament matadora per al contrari, de salva Valdés, roba Busquets, marca Messi . I així ens va anar. Alguna cosa no acaba d'anar fina en el control dels tempos dels partits. O és que Gerardo Martino els demana més verticalitat o és que aquests nois han oblidat l'art de tocar fins a avorrir el contrari i de matar els partits quan tot va de cara.

Amb tot, això d'ahir no va ser com la sortida de Màlaga, on Valdés va salvar un equip que es fonia com un glaçó. A València, Messi hauria pogut marcar-ne tres més a la segona part, amb tres rematades a boca de canó, amb el porter mig vençut. Ara, espero que Martino no tingui raó quan diu que ahir vàrem veure la millor versió del Barça. La millor versió hauria d'haver acabat la primera part amb 0-3.

No seria just, però, fixar-se només en la falta de sincronia. La primera mitja hora del Barça va ser molt bona. Fer tres gols abans del descans fora de casa és de campió, i la resposta de la segona meitat va ser generosa, plena de detalls tècnics i d'una indomable voluntat ofensiva. La imatge del Barça va ser ahir molt millor que l'oferta en la tornada de la Supercopa, jugada al Camp Nou. És veritat que el València va voler jugar tot el que l'Atlètic de Madrid no va deixar, però tenint en compte que els internacionals del Barça (o sigui, la majoria) encara estan en plena pretemporada, com aquell qui diu, aguantar-li el 2-3 al València fins al final també té el seu mèrit.

Sobre Neymar: com van a caçar-lo, en cada partit. I no veig que s'arronsi. No li fa por el contacte i juga com sabent que té molt de futbol, que ja se n'anirà sortint. I ahir va començar a connectar amb Messi. Bons senyals.

Arribar a la primera aturada de la temporada amb tres victòries (amb dos partits fora de casa) i havent guanyat la Supercopa espanyola és el millor balanç possible, pel que fa a resultats. Una altra cosa és el joc, on el Barça ha alternat el futbol de toc amb el vertical, la pressió a la defensa contrària i la concentració defensiva, amb angoixes col·lectives i desconcerts defensius.

També és veritat que veníem tips d'emocions, amb el Bayern-Chelsea de divendres, que van jugar un partit tan enorme que feia esgarrifar només de pensar que ens els haguéssim de trobar aviat a la Champions. A propòsit d'això, va ser remarcable el cinisme esportiu de Mourinho quan, en nom dels enamorats del futbol, va lamentar l'expulsió de Ramires per una entrada que ella soleta ja era de vermella. Sembla mentida que un tipus tan llest no vulgui veure que ordenant als seus equips que juguin al límit de la violència els exposa a ser fàcilment expulsats.