Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Una mica, la idea seria aquesta

Demà passat es jugarà el primer dels quatre Barça-Madrid que queden aquesta temporada. Dic quatre perquè, a part dels dos partits de Copa i el de la segona volta de la Lliga, compto que aquest any sí que es trobaran a la final de la Champions. Els senyals són clars: el Barça està fent el millor futbol i el Madrid està fent el millor soroll.

Al Madrid, enmig de la descomunal bronca interna que se sent per la paret, només s'entén una paraula: " La décima ". Llençada la Lliga, els blancs només s'aguanten per un fil, i aquest fil és la Copa d'Europa. Hi ha una convergència d'interessos en la mateixa obsessió. Per al president, posar el doble dígit al palmarès de la Champions seria la millor manera de fer creure que el Barça que fa quatre anys que li roba el focus mundial no ha existit, i de donar per amortitzada la multimilionària inversió (Mourinho inclòs) que ha hagut de fer per seguir la roda del Barça. I per a l'entrenador seria el visat per fugir corrents de Madrid amb l'ego i la cartera plens i seguir cavalcant com un Àtila per Europa, mentre col·loca una pedra més en el seu monument al The Special One.

Abans no arribi aquesta final, demà passat el Barça tornarà al Santiago Bernabéu a jugar les semifinals de la Copa. L'hegemonia esportiva no es decideix amb copes, però ajuden molt a dissimular temporades mediocres i reforcen psicològicament els equips que arriben a la final. És el que intenta ara mateix el Reial Madrid.

El cas del Barça és diferent. Hi ha moments que defineixen una temporada, i la del Barça va quedar definida en aquells minuts de dubte de la segona part de Màlaga, en el moment que els locals fan el 2-2, enmig de la bogeria de la Rosaleda i dels comentaristes de Telecinco, que saludaven els jugadors del Madrid " que nos estarán viendo ". La resposta del Barça va ser inapel·lable: fer ballar el Màlaga fins a resoldre el partit amb un 2-4. Va ser voler i poder, amb una exhibició de joc només a l'abast d'un equip acostumat que el bròquil s'acabi quan els seus jugadors ho decideixen. Així està el Barça que anirà al Bernabéu.

Agafem Messi: 33 gols en 21 partits estalvien bastantes explicacions, però no ho diuen tot: com roba la pilota, com assisteix i, encara més, com desitja millorar. En el primer gol va fer seure el porter a terra sense driblar-lo, només amb un cop de cintura. I minuts més tard va saltar desacomplexadament amb un defensa dins l'àrea per disputar-li una pilota de cap i va rematar al pal. Per a Messi totes les pilotes són d'or, cada vegada menys puça i més líder.

I tot això en un context delicat, com és el molt anticipat i gens explicat adéu de Valdés, resolt per la grada amb molta intel·ligència, i, sobretot, l'absència de Tito, coberta per Jordi Roura amb aplom i prosa xarlianes . En altres temps tot això hauria desestabilitzat el club. Ara al Barça no es distreu. Sap el que vol i com obtenir-ho, i així s'acostuma a anar molt lluny. O com diria Roura, amb una d'aquelles expressions que fan les delícies de la veïna de contraportada Moliner, "una mica, la idea seria aquesta".

Riure, malgrat tot