La xiulada de la sobirania nacional
He sentit xiular el Camp Nou milers de vegades. He estat testimoni de tota mena de repulses i esbroncades, però la d’ahir a la nit va sonar diferent de qualsevol altra que hagi presenciat. Va ser una esbroncada a consciència, interpretada amb determinació, amb els pulmons, el cor i el cervell, immediata, sense compassió, perquè la sentissin a Zuric i quedés per a la història que als barcelonistes del 2015, com als del 1925, ningú, es digui UEFA o Milans del Bosch, els ha de venir a dir què poden xiular i què no a casa seva, sigui l’himne de la Champions o la 'Marxa reial'.
En l’era en què el futbol ja és una indústria, i els organitzadors es permeten etiquetar una bandera com a “bàner inapropiat”, l’esbroncada va ser una manifestació de dignitat, sincera i espontània, una expressió de sobirania, lluny del repartiment organitzat d’estelades. Això sí, coneixent com les gasta la UEFA, és ben probable que el Barça ho acabi pagant d’alguna manera. Ja cal que faci una Champions perfecta. I cal que la UEFA entengui que si el Barça, l’únic club que ha jugat sempre competicions europees, és gran és perquè és més que un club.
