Els presos polítics que mai no van existir

“El que he escrit, ja està escrit”, en llatí “ Quod scripsi scripsi ” i en el grec original “ό γέγραφα, γέγραφα”. Joan (19, 22) resumeix en aquesta frase del seu Evangeli la força de la sentència de mort de Jesús que autoritza Pilat, davant pressions perquè la fes més políticament correcta. El rètol que el governador romà va fer posar al capdamunt de la creu, i que li volien fer canviar, era “ Iesus Nazarenus rex Iudaeorum ” (INRI), “Jesús de Natzaret, el rei dels jueus”, que explicitava ben clar que l’executaven per una causa política greu, com era pretendre rivalitzar amb la sobirania del Cèsar i consegüentment posar en perill la seguretat i l’estabilitat de l’estat. Per això, també, la pena de mort era la més cruel.

El missatge de Jesús per fortuna transcendeix el polític, “la meva reialesa no és d’aquest món”, i és de caràcter espiritual i religiós, i humanista! Però el van condemnar a la pena capital tractant-lo com a un polític, emparant-se en la llei romana.

El doctor Armand Puig, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, ho explica magistralment i amb tota mena de precisions al seu llibre doblement canònic Jesús. Un perfil biogràfic (Proa, 2004), de referència acadèmica sobre la vida de Crist. Encara esmentaré una altra font que sostindrà l’argument des de la màxima autoritat teològica: el papa emèrit Benet XVI, al seu llibre igualment interessantíssim Jesús de Nazaret (La Esfera de los Libros, 2007). Ratzinger, un valor intel·lectual finíssim, descriu l’episodi del procés de Jesús, i molt subtilment el situa en un marc polític en el qual és al costat de Barrabàs, considerat un “bandit” en termes específicament polítics de “combatent de la resistència”, basant-se en els Evangelis de Mateu i Lluc. Dimes, “el bon lladre”, penjat al costat de Jesús, també s’infereix en aquest apartat a partir dels apòcrifs, la patrística i diversos historiadors, com Flavi Josep.

La “banda” s’adjudica allà i fins avui mateix a les causes polítiques, però de seguida és connotada amb la criminalització comuna, sigui perquè els “bandolers” usen efectivament la violència o l’extorsió, sigui perquè l’ statu quo els hi endossa per desprestigiar-los i condemnar-los amb les penes més greus. Viriat, primer heroi del nacionalisme espanyol, va ser qualificat pels romans com a “ homo pastoralis et latro ”, això vol dir, “pastor i lladre”. L’estudia des d’aquest punt de vista l’antropòleg Julio Caro Baroja, al seu Realidad y fantasía en el mundo criminal (CSIC, 1986), una altra referència fora de qualsevol dubte partidari.

A Catalunya s’ha tractat també el fenomen recurrent de la pretensió de criminalitzar el polític, bé insultant-lo, bé per passiva: el tan actual “a Espanya no hi ha presos polítics”. Ens podem remuntar a Víctor Balaguer, amb Don Joan de Serrallonga (1868), i a la història periodística de la Camorra napolitana i el bandolerisme en general, deguda a Joan Mañé i Flaquer (1864), que va ser notable estudiós del nacionalisme basc i les seves extensions. Marina Rossell, amb una Cançó del lladre amb lletra de Maria Aurèlia Capmany en la qual el latro era Juan Paredes, Txiki, retrata un dels últims afusellats pel franquisme... Franquisme que havia debutat adjudicant cínicament al “criminal Aguirre” la responsabilitat del bombardeig de Gernika. El 1947 van promoure la ley de bandidaje y terrorismo, amb la qual van enviar als piquets d’execució polítics que mai a la vida havien practicat la violència.

Queda a les hemeroteques, en fi, al costat de la campanya intoxicadora de la premsa afecta, l’immens article de Joan Maragall “La ciutat del perdó”, censurat per La Veu de Catalunya (1909), contra l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, un paradigma de polític acusat injustament per una rebel·lió en la qual no va tenir res a veure. A l’altre costat de la causa llibertària, José Antonio Primo de Rivera, ideòleg feixista que era un bon parlamentari, va ser afusellat el novembre de 1936 després d’un procediment poc garantista.

El correlat de la criminalització per delictes dubtosos perquè comportin les penes més altes i sancions que perjudiquin els patrimonis personals -a Ferrer el van declarar responsable civil dels danys materials de la Setmana Tràgica-és curiosament la negació del rang de presoners polítics. Els presos polítics desacrediten les democràcies, són una contradictio in terminis, i per tant els neguen, mentre anàlogament ells es postulen.

Fins i tot els acusats de terrorisme han reivindicat l’estatus de presos polítics. De fet, la veu terrorisme inclou una accepció política a la majoria dels diccionaris, com ara el María Moliner en castellà i el de l’IEC, en català; com l’ Enciclopèdia Britànica, l’ Espasa, la Larousse i la Gran Enciclopèdia Catalana. El voluntari de l’IRA Bobby Sands va morir a conseqüència d’una vaga de fam de 66 dies, reivindicant l’ special cathegory status dels presos, quan el govern britànic els hi va retirar. Era diputat a Westminster, però Margaret Thatcher el va qualificar com “un delinqüent condemnat”.

Aquesta és la pretensió de la negació de l’existència de presos polítics en democràcia: degradar-los a delinqüents i exonerar la democràcia del seu pitjor delicte contra ella mateixa. Però els presos polítics que mai no van existir resten a la història amb tots els honors: la nòmina de premis Nobel de la pau en llueix un magnífic palmarès.

Etiquetes