Patriotes, lliures i honestos

Fa 83 anys un grup de tradicionalistes, entre els quals hi havia Roca i Caball, Cirera i Soler, i Esteve i Ferrer, se separaven del seu partit per les reserves que aquest mantenia respecte a l’Estatut de Catalunya i el referèndum que s’havia de celebrar el 2 d’agost de 1931. Pocs mesos més tard, un dia com avui, Maurici Serrahima i Lluís Vila d’Abadal, juntament amb Pau Romeva i altres personalitats, funden Unió Democràtica de Catalunya.

Ben cert és que si la principal motivació de tots ells hagués estat la defensa de la tesi cristiana, no els hauria calgut sortir del partit tradicionalista o el carlista. Als valors espirituals i de justícia social els mancava un instrument des del qual defensar nítidament els drets de Catalunya com a nació. Així neix Unió Democràtica de Catalunya. No és casualitat que poc temps més tard s’hi incorpori un dels pocs polítics clarament independentistes que hi havia en aquell moment al país, Manuel Carrasco i Formiguera.

Unió neix, doncs, en un moment excepcional de la nostra història i excepcional és la seva aportació a la política catalana, sense ganes de protagonisme -fins i tot de vegades incompresa-, però sempre al costat del país en els moments crítics. Referent de la coherència ideològica és el martiri de Carrasco i Formiguera, assassinat per la intolerància franquista que no pogué ofegar el seu últim crit: “Visca Catalunya lliure, Jesús, Jesús”. Síntesi absoluta del cos doctrinal d’Unió.

Aquells homes i dones parlen en el seu manifest fundacional de la necessitat que un sistema democràtic tingués “capacitació política, moralitat sincera i llibertat individual”. Rebutgen tot privilegi de casta i tota hegemonia d’unes classes per damunt d’unes altres, així com l’individualisme gregari, tan “infantador de l’explotació de l’home per l’home” com tota teoria que sacrifiqui els individus a la col·lectivitat.

Defensen la justícia social com a eix essencial en el progrés d’una comunitat i vindiquen autoritat i llei, però també deixen molt clar que “la llei només pot recolzar en la justícia”.

Ara que parlem de crisi del sistema polític, ara que parlem de repensar-ho tot, que útil que sembla la proposta gairebé centenària d’aquells homes i dones.

I, per sobre de tot, Catalunya i el reconeixement del ple exercici de la seva sobirania. Ja en el Segon Congrés, l’any 1933, en la ponència doctrinal liderada per Pau Romeva s’afirma que “l’Estatut no pot ser cap solució definitiva, perquè les situacions de llibertat restringida solen ser inestables; millor, per tant, una confederació de pobles ibèrics, una proposta que si no fos acceptada portaria Catalunya a exercir el dret a separar-se d’Espanya”.

El sumatori de rebuig a tot tipus de propostes en aquests 83 anys deixa clara la negació de l’estat espanyol a acceptar la seva pròpia plurinacionalitat. Essent això transversal, sigui quin sigui el govern, les majories parlamentàries, les elits econòmiques o els col·lectius intel·lectuals. Ho va deixar clar el Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut que va tombar la voluntat referendada democràticament per la majoria del poble català, amb el següent passatge lapidari: “ Queremos recordar que la ciudadanía catalana no es más que una subespecie de la española ”.

Existeix una al·lèrgia absoluta a entendre que la col·laboració, convivència i harmonia entre dos pobles -el que els fundadors d’Unió anomenaven la “fraternitat espiritual”- només es pot donar des del respecte mutu i el pacte de tu a tu, però mai des de la submissió d’un poble a un altre. Així doncs, 83 anys acumulant un no darrere un altre ens porta a una clara conclusió: com deia Miquel Coll i Alentorn en el compendi doctrinal de 1963, davant la no conformitat d’una de les dues parts a confederar-se, “l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l’únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament, seria la independència total”.

Diumenge farem un primer pas. I a partir del 10 de novembre caldria pensar a recuperar la proposta que va fer el partit en el consell nacional de l’1 d’abril de 1978, en un moment també excepcional: “Unió es creu en el deure de proposar a Convergència Democràtica de Catalunya, a Esquerra Democràtica de Catalunya i a Esquerra Republicana de Catalunya la constitució amb UDC d’un ampli bloc per formar una federació amb un programa de mínim comú, que ens permeti afrontar solidàriament les properes circumstàncies electorals”.

Com diu Shimon Peres, en moments de crisi cal ser prudents i probablement el més prudent és atrevir-se. Així doncs, atrevim-nos. El poble de Catalunya s’ho mereix.