ART

El Museu Picasso troba or en les cartes i els llibres del malagueny

S’exposen per primer cop la correspondència amb Sabartés i el fons Gili

El director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, es va lluir la temporada passada amb l’exposició La cuina de Picasso i aquesta ho torna a fer programant les dues exposicions que obren avui. El primer que cal posar en valor de Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat i Sabartés per Picasso per Sabartés és que les comissàries i els responsables del muntatge aconsegueixen convertir en una experiència molt sucosa dues mostres documentals. S’emporta la palma la de Jaume Sabartés, perquè al febrer es van complir els 50 anys que va marcar el mateix Picasso perquè sortís a la llum la correspondència amb qui va ser el seu secretari, i ara es poden veure per primera vegada les cartes, algunes de les quals inclouen dibuixos i fins i tot un retrat humorístic de Sabartés com un bandoler, ja que ell li havia dit que tenia previst passar les vacances a Espanya.

La sala més espectacular del recorregut és precisament la de les cartes, on 32 vitrines amb els escrits conviuen amb una cronologia de la relació entre els dos personatges. Tot i el protagonisme de Picasso, també es posa en valor la trajectòria del Sabartés periodista i escriptor i les seves estades a Guatemala i Montevideo. Les cartes que li va enviar Picasso provenen del llegat que va fer al museu, i la mostra inclou també materials del seu arxiu, comprat el 2008. “Quan Sabartés va morir es va trobar una caixa al seu domicili amb la correspondència i la paraula Barcelona escrita. Picasso va voler que anés a Canes, i després d’uns dies va decidir que havia de tornar a Barcelona, amb la condició que el contingut només es podia fer públic 50 anys després”, explica Margarida Cortadella, responsable de la biblioteca del museu i comissària de la mostra. “Les cartes trenquen el tòpic que Sabartés fos una mena d’esclau maltractat o una persona sotmesa a Picasso, i constitueixen la història d’una amistat entre iguals”, afegeix la comissària.

Un altre dels tòpics que trenquen és que es tractava de cartes incenciàries, cosa que hauria explicat que estiguessin guardades mig segle.No ho són, més enllà d’alguns comentaris sobre tercers. “Els temes de gestió hi tenen molta importància i Picasso parla de tots els seus projectes”, diu la comissària. “Les correspondències sempre generen unes expectatives que no s’acaben de complir -conclou Cortadella-. S’escriuen com si sabessin que serien llegits”. Les cartes estan datades entre el 1905 i el 1967, i el recorregut finalitza amb la creació del Museu Picasso. N’hi ha una que crida l’atenció perquè reflecteix l’estima que Picasso tenia per Sabartés i el plaer que experimentava rebent les seves cartes: “ Amigo Sabartés, qué te pasa que no escribes. Tu Picasso ”, li va dir el malagueny al seu amic el 1935.

A Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat el museu exposa per primera vegada el fons Gustau Gili i Anna Maria Torra, adquirit el 2014. És una altra exposició plena de vida i amistat. La comissària de la mostra, la conservadora del museu Claustre Rafart, s’endinsa en els dos grans moments en què el malagueny va fer llibres de bibliòfil per als Gili, els anys 20 i els 50, amb obres com Tauromaquia i El entierro del conde de Orgaz i posa en diàleg alguns gravats amb les planxes. “Eren uns apassionats dels llibres”, diu Rafart.