Què encarna Quim Torra?

En el pròleg d’un dels llibres editats per Quim Torra s’hi llegeix: “Acostumats a pensar la història d’un país a partir dels seus episodis nacionals, em sembla que hem tendit a desatendre les pedres que n’han fet de basament” (August Rafanell, Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX, A Contra Vent, Barcelona, 2011). ¿A qui mirava de beneficiar aquesta desatenció? Doncs a tots aquells que pensaven que la història (i la salvació veritable) del país passava per uns pocs àmbits ideològics, per unes poques aules universitàries, per uns pocs bars de copes, per uns pocs salons i, darrerament, per unes poques organitzacions exantisistema. Aquesta salvació comportava una necessària dissolució en una espanyolitat simpàtica i atractiva que s’havien tret de no se sap ben bé on, perquè no l’hem coneguda. Des que alguns van dir que la necessitat de la pervivència de Catalunya com a nació era un invent de la burgesia, i des que alguns van imposar la distinció entre lluita pels drets nacionals i lluita pels drets socials, els nacionalistes catalans hem hagut de viure més o menys esclafats per l’entrepà de les dretes i de les esquerres, que, amb major o menor mesura, arrencaven, feien fora de la discussió de fons sobre el present i el futur del país, la qüestió de la sobirania nacional. Com si sobirania i benestar social no anessin de bracet! Els uns ho feien amb l’excusa que el país no ens seguiria. Els altres sota l’amenaça de no despertar el tigre de l’espanyolitat. I encara uns altres al·legant que tot el que fa referència a la discussió sobre la sobirania nacional catalana és un debat decimonònic, en el si d’una Europa cada cop més unida.

Avui és públic i notori que la lluita per la nació (des de l’1-O les paraules lluita, lluita resistent, lluita col·lectiva, són les més exactes) ni depèn d’uns pocs racons ideològics ni és producte de cap conxorxa burgesa. Els burgesos actuals, que són els dirigents d’algunes de les grans empreses i bancs del país, van posar-se del costat dels opressors i van fugir, cames ajudeu-me, tan bon punt els adversaris de Catalunya van ensenyar-nos les orelles. Els lluitadors i revolucionaris oficials d’alguns moviments autoanomenats socials de seguida van posar-se del costat dels que no volien que canviés res, enyorant els temps feliços de quan es vivia sense la nosa de la independència. Havien oblidat de cop que menys de tres anys enrere cridaven a la desobediència de les lleis si anaven, deien, contra el poble. En fi, ens hi anem acostumant, els anem coneixent. En tot cas el que és clar és que fins i tot l’argument de la unitat europea, el temps de la unió, també s’ha anat ensorrant. L’Europa dels Junckers, dels doctorats honoris causa atorgats després d’alinear-se amb el 155, és una Europa que fa aigües. L’única esperança d’Europa és, precisament, posar-se del costat de les pedres que en fan de basament cada dia, a tots els racons del continent.

Aquests darrers dies algun comentarista ha dit que Torra enyorava la Catalunya dels anys 30. Quina gran equivocació! Més encertat ha estat qui, com Ignasi Aragay, ha dit que Torra estimava una Catalunya imaginada que encarnaven, precisament, molts dels autors i dels periodistes que ell ha editat, ha comentat o ha fet comentar a la Revista de Catalunya. Quim Torra és un home que combina preparació i idealisme. Torra coneix l’administració pública i té una solidíssima experiència de multinacional, de feina feta sota la màxima pressió. Em temo que molts dels que el miren fent un gest són els que arrufen el nas amb menyspreu quan senten noms com London School of Economics, o Massachusetts Institute of Technology. Són els partidaris del “ ¡Que inventen ellos! ” i del “Fem unes cervesetes i prenem unes quantes decisions...” Quim Torra encarna tot el contrari. I ho fa amb una cultura i un gust per la història i la literatura mamades a casa, llegides a deshora, apreses a cop d’Ateneu i de cultura popular, sense els engolaments dels salvadors professionals de la societat. La sensibilitat social de Quim Torra s’ancora en Pedro Arrupe i en el catalanisme progressista. I representa la gent a qui li bull la sang quan veu que la injustícia amb Catalunya és explicada com l’èxit impune de l’“ ¡A por ellos! ” Quim Torra s’indigna contra els que menteixen quan associen independència i calamitat, quan de fet la calamitat és haver de suportar el jou espanyol. I tanmateix Torra no fa de la indignació un motor de res. Ans al contrari: sap, com sap la gent d’arran de terra, que només foragitant la indignació i l’odi dels nostres esperits podrem construir, pedra a pedra, la llibertat. Com tu, com tu, i també com tu.

Etiquetes