Refugiats: el lucre de les presons privades

Segons el Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units, el centre de detenció de Dilley, Texas, és un “centre residencial per a famílies”. Però, per a les 2.000 mares i criatures immigrants que hi viuen, és una altra cosa. “Qui digui que no és una presó menteix”, va dir a Fusion l’any passat Yancy Maricela Mejía Guerra, una interna centreamericana. “És una presó per a nosaltres i per als nostres fills, però cap de nosaltres no és un delinqüent”.

Per bé que el centre de Dilley acull persones detingudes pel Servei d’Immigració i Control de Duanes, un organisme federal, la seva gestió corre a càrrec de Corrections Corporation of America, l’empresa privada de presons i centres de detenció més gran dels Estats Units. Aquest centre s’inscriu en una preocupant tendència mundial consistent a aparcar els immigrants i els sol·licitants d’asil en instal·lacions remotes administrades per societats amb ànim de lucre. Les Nacions Unides estimen que 1 de cada 122 habitants del planeta és un desplaçat. Aquesta crisi demana una solució humanitària, però alguns, malauradament, hi veuen una oportunitat de fer negoci.

En les últimes dècades molts governs occidentals han externalitzat progressivament els serveis carceraris sota el pretext que subcontractar empreses privades suposa un estalvi. Amb l’augment del nombre d’immigrants i sol·licitants d’asil, els governs han trobat una nova manera de donar servei al model carcerari privat.

El sector s’ha convertit en una indústria que mou molts milions de dòlars. L’empresa Hero Norway regenta 90 centres de detenció de refugiats a Noruega i 10 a Suècia. Cobra als governs entre 31 i 75 dòlars la nit per refugiat. El govern australià ha subcontractat la gestió dels camps de detenció per a sol·licitants d’asil situats a Nauru i Papua Nova Guinea a l’empresa Broadspectrum. Al Regne Unit, el 2014, el govern de David Cameron va adjudicar un contracte de set anys per valor de més de 100 milions de dòlars a l’empresa de seguretat Serco per a la gestió del centre de detenció d’immigrants de Yarl’s Wood.

Massa sovint, aquestes empreses privades es veuen assetjades per escàndols i acusacions d’abusos. Corrections Corporation of America té un llarg historial de negligències en matèria de seguretat dels interns i de vulneracions de la legislació federal. Serco ha sigut acusada de no proporcionar una formació adequada als seus guardes i de cobrar unes tarifes excessives al govern britànic a canvi d’uns serveis per sota de l’exigible. Un metge que va treballar al centre gestionat per Broadspectrum a Nauru va afirmar al diari The Guardian que el centre “recordava Guantánamo”.

És poc probable que els fluxos mundials de refugiats minvin en un futur pròxim. Les guerres del Pròxim Orient i l’epidèmia de la violència de les bandes a Centreamèrica continuen actives. Els pròxims anys el canvi climàtic obligarà més milions de persones a abandonar casa seva. Els governs han d’acceptar que recórrer a centres de detenció amb ànim de lucre no és la manera de fer front a aquesta qüestió.

Els centres de detenció de gestió pública no garanteixen necessàriament més respecte pels drets humans, però hi ha dades que indiquen que el fet d’estar subjectes al control dels governs implica que hi hagi millores. A tall d’exemple, un informe del 2014 de la Unió Nord-americana per les Llibertats Civils va revelar que, als Estats Units, els centres de detenció d’immigrants de gestió privada estan més densament ocupats que els de gestió pública i els interns hi tenen menys accés a programes educatius i assistència mèdica de qualitat. A més, tot i que també presenten deficiències, els centres públics són més transparents.

L’opacitat és un denominador comú als sistemes de detenció privatitzats de tot el món. A Austràlia, Europa i els EUA, els periodistes tenen menys accés a les presons privades que a les públiques. Els governs són els encarregats de supervisar-ne el funcionament, cosa gens casual. Com va afirmar Matthew J. Gibney, un politòleg de la Universitat d’Oxford, en declaracions al New York Times : “Quan hi ha algun problema (una mort, una fuga), el govern el pot atribuir a una mena d’error del mercat, en lloc d’un error en la fiscalització”.

Els defensors del sistema de detenció dels immigrants privat addueixen que suposa un estalvi de recursos dels contribuents. Però sembla improbable que sigui el cas. El govern nord-americà gasta més en l’internament d’immigrants ara que fa deu anys, quan n’hi havia més que travessaven la frontera. El lobisme de Corrections Corporation of America i altres empreses ha persuadit els polítics d’incrementar el nombre de persones entre reixes en lloc de deportar-les. El Congrés dels Estats Units obliga a allotjar almenys 34.000 interns en centres de detenció diàriament (cosa que es coneix com el mandat dels llits dels centres de detenció).

Per obtenir beneficis, no n’hi ha prou de tenir els llits ocupats, de manera que sovint les empreses escatimen en serveis. Per aquest motiu, és molt més difícil tenir accés a assistència psiquiàtrica, activitats a l’aire lliure i una alimentació sana en centres de detenció privats que en els que regenta l’administració. L’any passat, les Nacions Unides van qualificar un camp de refugiats de Traiskirchen, Àustria, que gestiona l’empresa suïssa ORS Service d’“inhumà” a causa de la sobreocupació. Aquesta mena de descripcions són habituals no només a les fronteres d’Europa, sinó arreu del món.

Els governs que reben immigrants i sol·licitants d’asil han de deixar de recórrer a empreses privades. La pràctica actual és una manera de sortir del pas que implicarà que, a llarg termini, les administracions hagin de pagar més i els refugiats estiguin subjectes a pitjors condicions. Mentrestant, les autoritats, des de Canberra fins a Washington passant per Viena, haurien d’establir anàlisis de costos independents per assegurar-se que els centres privats ofereixen als contribuents el millor servei possible a canvi dels seus diners. També haurien de promoure una supervisió més intensiva d’aquestes instal·lacions tant per part d’organismes governamentals com dels mitjans de comunicació.

Si no és que els governs introdueixen immediatament canvis dràstics, tot sembla indicar que aquestes empreses s’enriquiran cada cop més a mesura que, arreu del món, creix el nombre de persones que fugen de casa seva buscant desesperadament un lloc segur.