Nacionalisme(s) i patriotisme(s)

“El nacionalisme és una malaltia infantil. És el xarampió de la humanitat”, va dir Einstein. Tinc dues objeccions a Einstein, i intentaré fer-li dues esmenes.

Primer, el nacionalisme no té gaire a veure amb la infantesa de la humanitat, ja que va aparèixer en una època relativament recent, és a dir, en una època tardana des del punt de vista d’avui. Va aparèixer fa poc més de dos-cents anys a Europa, així que, si cal relacionar-lo metafòricament amb l’edat, li escauria més la vellesa, ja que del seu bressol, Europa, en aquells temps se’n deia el Vell Continent o el Vell Món. Així que, si alguna cosa té el nacionalisme de malaltia infantil, més aviat s’hauria d’associar amb la fase infantil de l’estat nació democràtic. De fet, el principi democràtic de la sobirania del poble en el marc de l’estat nació és inseparable, en la seva gènesi, de la voluntat culturalment homogeneïtzadora a França (i, per extensió, de la Mission Civilisatrice), d’una banda, i, de l’altra, de la voluntat de creació de nous estats nació fortament identitaris a l’est del Rin i dels Alps. Cal esmentar també que la idea que el poble és el portador de la sobirania nacional substitueix la del monarca sobirà per gràcia divina, la del doble cos -cristianament- del rei: d’aquí el fervor gairebé religiós del nacionalisme, com a hereu secularitzat de la teologia política premoderna.

Segon, més que al xarampió, el nacionalisme com a malaltia s’assembla a les galteres: es poden contreure o no, però fins i tot en el cas que es contreguin, se’n van sense deixar seqüeles -sempre que succeeixi en una edat primerenca-. Perquè, d’adult, les galteres tenen conseqüències molt tristes, com per exemple la impotència sexual. La mateixa cosa passa amb el nacionalisme, però amb conseqüències molt més nefastes: atenent-nos a la mateixa àrea simbòlica, en lloc de la impotència seria alguna cosa com una propensió violadora. Això s’ha manifestat al llarg de la història moderna en diversos estats que portaven molts decennis o fins i tot segles d’existència. A més, hi ha una diferència important entre les galteres i el nacionalisme: en el cas que es contregui el nacionalisme en una edat política primerenca, o en una fase prepolítica, hi ha la possibilitat que es repeteixi o fins i tot que es torni endèmic i que perduri fins a edats ben avançades.

Una altra cita que llueix sovint com a arma en contra del nacionalisme, i que s’atribueix a Samuel Johnson, és: “El nacionalisme és l’últim refugi dels canalles”. És una atribució equivocada, ja que en els temps del Dr. Johnson el nacionalisme encara no havia aparegut. Ell es refereix al patriotisme. Però, ¿té raó? Depèn. Pel que fa al patriotisme constitucional habermasià, clarament no. Si es tracta de la posició homònima adoptada pel PP, és una altra cosa: du el mateix nom però sona com si en fos una paròdia burlesca. El PP, quan vol, converteix la Constitució espanyola en text sagrat, és a dir, intocable, i també quan vol s’oblida d’això i accepta canviar-la com si res. Un exemple del primer cas és l’assumpte de la consulta catalana i de l’estat de les autonomies, i un exemple del segon cas és el sostre constitucional al dèficit pressupostari. No es fa cas a les aspiracions d’una part important de la ciutadania, i sí que se’n fa al que demana una persona que no és ciutadana d’aquest país, en concret la Sra. Merkel. I davant del catalanisme, es manifesta no poques vegades un nacionalisme ranci tan encegador que arriba fins a, verbigràcia, comparar el context català amb el de la Crimea ocupada, on, després del fet acomplert d’una ocupació en tota regla per part d’una potència estrangera, s’escenifica un referèndum per iniciativa d’uns titelles d’aquesta potència per legitimar l’Anschluss. La força militar com a equivalent a la lliure expressió del que volen els ciutadans: a això arriba aquesta comparació, i es fa en el nom dels principis constitucionals.

El patriotisme constitucional, o patriotisme cívic, com a focus integrador alternatiu a la parafernàlia ideològica del nacionalisme, consisteix en la lleialtat al teu propi país en termes de compromís pels drets civils i polítics del ciutadà, i com a reivindicació que siguin garantits per les lleis. ¿Massa poc visceral per mobilitzar passions i formar majories? Sí, efectivament, i per això la democràcia cau de vegades en altres tipus de discursos dirigits al jo col·lectiu.