Fer república? Fer memòria

Qui pot vindicar avui l'herència política de la Revolució del 1868?

Sense que gairebé ningú ho recordés, han passat unes setmanes del 150è aniversari de la revolució de setembre del 1868, la Gloriosa, aquella rebel·lió militar que, acompanyada d’un ampli suport popular, acabà amb la monarquia d’Isabel II. A part d’uns pocs articles a la premsa, d’alguna trobada d’historiadors i d’un parell de llibres, sembla que aquest esdeveniment ha passat sense pena ni glòria. Per què? Com és que les institucions espanyoles i les catalanes, tan sensibles a l’hora de commemorar tota mena d’aniversaris, s’han oblidat de la Revolució del 1868?

Per respondre, tal vegada, caldria començar per demanar-nos qui pot vindicar avui la seva herència política. ¿A qui li podria interessar fer una reflexió que relacionés aquella revolució amb l’actualitat? Semblava evident que l’anterior govern espanyol, el de Rajoy i el PP, tindria molt poc interès a recordar-ho. ¿Com podrien els 'peperos' commemorar la revolució que expulsà d’Espanya la intrigant Isabel II, una reina que aconseguí que es fes popular el crit “Fora els Borbons”? El monarquisme ha esdevingut tan consubstancial als partits espanyols, no només als de dretes com el PP i Cs, també al mateix PSOE, que qualsevol fet que pugui posar en qüestió aquesta institució sembla que els faci por. Que fa un segle i mig fos enderrocada la corrupta, intrigant i impopular Isabel II és un precedent que no els deu agradar recordar, no fos cas que algú volgués aprofitar-ho per fer un debat polític sobre la vigència de la monarquia avui.

Estem desaprofitant una bona ocasió per fer una reflexió sobre el paper de la monarquia espanyola

També sorprèn com el PSOE, ara al govern, no sembla gens interessat a commemorar la revolució de setembre del 1868 com el primer intent d’establir a Espanya un règim democràtic. Perquè la Gloriosa va significar la implantació del sufragi universal masculí i el reconeixement de les llibertats d’expressió, d’associació, de reunió i de manifestació. ¿És que aquests valors democràtics no són reivindicables avui? A mitjans de l’any 1869 el polític català Laureà Figuerola, que era el ministre d’Hisenda del primer govern revolucionari, va escriure tot cofoi que havien fet una revolució meravellosa i que pretenien construir un “monarquia amb institucions republicanes”. En efecte, la voluntat democràtica del nou règim es manifestà de seguida amb la proposta que el nou sobirà fos elegit per les Corts Constituents. Es trencava així amb la tradició secular, provinent del règim absolutista, d’una monarquia hereditària, inviolable, irresponsable i no controlada pels ciutadans. ¿No donaria aquesta qüestió per fer avui un interessant debat sobre el lloc i el caràcter de la institució monàrquica en el segle XXI? ¿No serviria també per discutir sobre la inviolabilitat i la impunitat dels sobirans? ¿No seria oportú encetar un debat, a partir de la frase de Figuerola abans citada, per avaluar si l’actual monarquia espanyola té, o no, valors democràtics i si funciona realment com una “institució republicana”? Potser es podria fer una mena de repàs històric a l’actuació política dels darrers monarques espanyols per analitzar si van actuar sempre com a caps d’estat imparcials i al servei de tots els ciutadans, o si es van ficar massa en política. Veuríem també si tingueren una vida privada exemplar o més aviat escandalosa, i si es veieren implicats en casos de corrupció política i de favoritisme, o no. Estudiaríem si van viure envoltats d’una cort d’amics i aduladors, o si van estar sempre en contacte directe amb els ciutadans i foren sensibles a les seves demandes i situacions. Estem desaprofitant una bona ocasió per fer una reflexió sobre el paper de la monarquia espanyola, no en abstracte o en termes estrictament jurídics, sinó a partir dels precedents històrics. Tal vegada així podríem arribar a unes conclusions d’acord amb els valors i la lògica del segle XXI.

¿És que pensen que la Revolució del 1868 és un esdeveniment només espanyol i que té poc interès i repercussió al nostre país?

Ara bé, tampoc deixa de sorprendre’m el fet que cap institució catalana hagi mostrat gaire interès a recordar aquella revolució que donà pas al Sexenni Democràtic. ¿És que pensen que la Revolució del 1868 és un esdeveniment només espanyol i que té poc interès i repercussió al nostre país? Sembla mentida que en uns moments com els actuals ningú del món oficial català recordi que el procés democratitzador obert per aquella revolució possibilità que les eleccions del gener del 1869, les primeres celebrades per sufragi universal masculí, signifiquessin a Catalunya una victòria aclaparadora del republicanisme. En efecte, les candidatures dels republicans federals aconseguiren llavors 28 dels 37 llocs de diputats que s’escollien al nostre país. ¿I cóm és que ajuntaments o diputacions, com els de Barcelona, no recorden que llavors els seus consistoris tingueren per primer cop a la història una clara majoria republicana elegida democràticament?

Em temo que tampoc ningú recordarà d'aquí pocs dies, el 13 de desembre, que farà 150 anys del Primer Congrés Obrer de Barcelona, en què es va aprovar per amplíssima majoria que “la república-democràtica-federal és la forma de govern que més convé als interessos de les classes treballadores”. No acabo d’entendre com és que ara, quan tants proclamen que cal “fer república” i vindicar els valors republicans, ningú recorda que els primers representats elegits pel poble català en unes eleccions democràtiques, ara fa un segle i mig, foren majoritàriament republicans i bona part d’ells gent provinent de les classes populars. I que alguns d’ells van intentar “fer república” de debò, fins al punt d’intentar diverses vegades proclamar l’Estat Català, i que per fer això foren perseguits i empresonats. Realment, que feble és la nostra memòria històrica!