CARRETERES SECUNDÀRIES

El moment blanc

E l moment blanc de la paret de la fira d’art Arco ha sigut una esplèndida oportunitat per viure un instant il·lustrat. Il·lustrat en el sentit que li dona la filòsofa Marina Garcés quan defineix la il·lustració com un combat en contra de la credulitat: l’increïble, doncs, s’ha manifestat ostentosament per sobre del conformisme amb tota la força vodevilesca que acostuma a tenir el debat nacional.

No sé en aquests moments -quan escric és dijous- com haurà acabat l’enlairament de consagració post mortem de les fotografies, paradoxalment més vives en la seva evocació que en la seva existència física; desconec també si, finalment, aquestes imatges censurades han retornat ressuscitades a la paret blanca “després que tots hàgim fet el ridícul”, com ha declarat la galerista Helga de Alvear; però si el que l’artista de Madrid, Santiago Sierra, perseguia era posar-nos davant d’un mirall on la força artística de les fotografies no era la seva representació -molt poc interessant pel que fa a les fotografies mateixes- sinó la nostra pròpia mirada reflectida en la no-obra, hem d’acceptar que l’experiment ha sigut un èxit.

De cop i volta, la paret blanca s’ha anat omplint del significat que els organitzadors volien evitar, i l’obra prohibida ha adquirit una forma i una visibilitat a les quals mai hauria pogut aspirar si hagués estat de cos present.

Com si fossin els despatxos de guerra en una batalla històrica -o la narració d’un partit de futbol-, l’edició digital del diari Abc ens va oferir durant tota la jornada de dijous una cronologia en directe del que estava passant en el camp de batalla a cada minut del partit: així, a les 11.33 de la jornada ens assabentàvem que el ministre de Cultura, Íñigo Méndez, declarava que “el govern no tenia res a veure” amb la retirada de les fotos i que “el remei havia sigut pitjor que la malaltia”; moment estel·lar que coincidia amb l’anunci de l’alcaldessa de la capital dient que no aniria a la inauguració oficial de la fira en senyal de protesta.

Catorze minuts més tard, a les 11.47, el ministre Zoido afirmava que retirar l’obra només havia servit per donar-li més protagonisme, i vuit minuts després Albert Rivera deia en els passadissos del Congrés que ell mai l’hauria retirat “perquè l’art també és provocació”. A les 12.47, amb un retard considerable en comparació amb aquests polítics matiners, Cifuentes s’incorporava al debat assenyalant que respectava la decisió de retirar l’obra en qüestió, malgrat que ella estava a favor de la llibertat d’expressió. I només dos minuts després -a les 12.49-, la socialista Margarita Robles -que el dia abans s’havia mostrat favorable a retirar-la perquè “tot el que sigui rebaixar la tensió a Catalunya s’ha de valorar positivament”-, volia afegir que, “evidentment”, la llibertat d’expressió ha d’estar sempre per sobre de tot.

Quan vaig prémer per última vegada la tecla “Actualitzar” de la pàgina de l’ Abc ja eren les 18.10 del partit, moment en què el Museu de Lleida afirmava que havia tingut els primers contactes amb el senyor Tatxo Benet, comprador privat de l’obra censurada, per exposar les fotografies al museu de la ciutat. Entremig, la jornada havia sigut intensa, densa en declaracions i manifestacions de tota mena, polítics, partits, galeristes, museus, i també s’havia produït la inauguració oficial de la fira per part dels reis, moment delicat que, curiosament, va ser exclòs de la cronologia de guerra de l’ Abc i mereixia una pàgina a part com si, també ells, el rei i la reina, habitessin en l’espai celestial de les fotografies intangibles.

Suposo que a hores d’ara d’aquest diumenge s’haurà recuperat el ritme ordinari dels excessos, i la virginitat de la paret blanca que ens oferia uns primers moments gloriosos de sentit crític haurà quedat embrutada, banalitzada, impossibilitada, envaïda per la mala llet i el soroll inintel·ligible.

Curiosament -i no crec que tingui cap relació amb el que ha passat a Arco, ni tampoc tinc constància que l’Unicef i l’artista Santiago Sierra s’hagin posat d’acord-, el mateix dia que Arco ens oferia una paret blanca, l’Unicef publicava un comunicat de premsa en blanc, un crit desesperat davant la indiferència de la comunitat internacional en relació amb els horribles atacs armats que s’estan produint aquests dies a Guta Orienal, una zona controlada pels rebels a prop de Damasc.

L’escrit de l’Unicef l’encapçalava una única frase: “Cap paraula farà justícia als nens assassinats, a les seves mares, pares i éssers estimats”.

A continuació segueix un foli en blanc, amb una petita nota escrita a peu de pàgina:“Publiquem aquest comunicat buit. Ja no ens queden paraules per descriure el patiment dels nens i la nostra indignació. ¿Queden paraules als responsables d’aquest patiment per justificar els seus actes de barbàrie?”

Una pàgina en blanc allà on les paraules se les emporta el vent.

Una paret blanca.

Silenci per pensar.

Encara que duri només un segon. Abans que torni la incontrolable xerrameca acrítica de la credulitat. 

Etiquetes