Mira què passa

CALIA PUBLICAR-HO, SOBRETOT COM A TITULAR? “Vaig enviar la meva filla a un país amic i me l’han tornada morta” ¿Calia seguir enfonsant el dit a la ferida connectada a l’altaveu de l’opinió pública? “Estava tranquil... Un país bonic com Espanya hauria d’haver garantit la plena seguretat del transport d’aquests joves”.

Un home que acaba de perdre la seva filla, ¿l’hem d’estar escoltant en la seva desesperació, reproduint les paraules tal com ragen, acostant els micròfons per captar fins i tot l’alè de la seva respiració? Calia? Cal?

Parlàvem de l’autocar accidentat, ja havíem vist, fins i tot, les imatges d’arxiu dels accidents d’autocar carregats de nens, de joves, com si no n’hi hagués prou amb el fet prou trist del qual ens acabàvem d’assabentar, com si hi hagués una relació de continuïtat entre uns morts i altres o, més aviat, com si els morts d’aquesta vegada estiguessin mancats del dramatisme visual que sí que ens oferien els morts d’arxiu molt més ben exposats, filmats sense complexos, com va passar amb els adolescents de Sòria de l’any 2000.

Encara estàvem concelebrant, doncs, l’espectacle mediàtic i s’estaven aixecant els platós de televisió, organitzant les taules de tertulians-especialistes-en-accidents-d’estudiants-d’Erasmus-morts-en-accident-d’autocar-de-matinada-tornant-d’una-excursió-festiva quan, de sobte, les bombes de Brussel·les van trastocar tot l’escenari. I, ara sí, ara les imatges que arribaven eren, són, una passada.

I els fets. Els fets! Som-hi, doncs, no cal perdre ni un minut. De manera que, dèiem, encara s’estaven acabant d’estendre els cables de les connexions amb els platós improvisats en directe de l’accident de l’autocar, encara s’estaven col·locant micròfons als protagonistes -per cert, una universitat convertida en acusació particular del conductor de l’autocar no és un tema a menystenir-, quan els fets de l’autocar es van esmorteir a la graella del plat del dia, i aquí sí que no calien discussions de cap mena sobre les prioritats, només ordenar una mica la cosa, canviar la taula dels tertulians, anar a buscar els especialistes en jihad, molt més llegits i preparats després dels atemptats de París, o fer-ne debutar, potser, algun de nou. S’ha de fer planter, s’ha de donar oportunitat a les noves promeses, saber en cada moment del partit quina és la correlació de forces entre la premsa i el poder, l’audiència i el calaix!

Eren, doncs, tantes les imatges i tants els informadors, cada telèfon una veu de la democràcia tecnològica universal, sense distinció de races entre les marques, que els oficiants només les havien d’ordenar: aquesta imatge sí que és de Brussel·les; aquesta no, aquesta ens l’han colat; aquí tenen les millors imatges amb la garantia de la nostra selecció. Perquè, segons sembla, durant aquests moments estel·lars i trepidants del coneixement en directe, hi ha infinitat d’espavilats, gent de mala fe, gent interessada a emmarronar les coses, a manipular-les, a favor fins i tot dels terroristes, gent, també, sense criteri, provocadors o solitaris, babaus, que es dediquen a enviar imatges falses.

De manera que cal filtrar-les. Dir quina respon als fets i quina no. I tot sigui per l’audiència, fins i tot aquest fet potencialment delictiu, menyspreable, és un fet informatiu que no es pot desaprofitar. Així que hem d’estar agraïts quan ens passen les imatges equivocades o directament falses, per advertir-nos sobre el que no hem de mirar, encara que precisament ho estiguem mirant. Hem de fixar-nos-hi bé una vegada i una altra -la repetició és una eina impagable de la pedagogia televisiva-, perquè sobre aquest fons de falsedats barrejat amb un fons d’imatges reals, hi ha els nostres tertulians oficiants, els nostres especialistes, especialistes no només en els fets apocalíptics de la graella del dia, sinó també especialistes a jutjar el que no es pot mirar i ens fan el favor de mostrar -fixeu-vos-hi bé- perquè hem d’aprendre mirant el que no s’ha de mirar -¿us adoneu d’aquest detall?-. “És el metro de Moscou!”, adverteixen abans que caiguem en el parany, burros de nosaltres que hem estat a punt de pensar que el que miràvem i vèiem era el que havíem de mirar sense mirar.

Fins i tot algú -s’ha de ser animal!- ja ho estava distribuint a través del món mundial interconnectat.

Calia? Cal? Bé, sembla que hi ha coses que no es poden frenar ni reconduir, que ens hi hem d’adaptar. Potser es podrien fer concursos a la televisió en què s’eduqués la gent a distingir entre una imatge real i una de falsa. Quan mires el que no has de mirar, un dimoni dolent et clava una garrotada al clatell després de la publicitat amb una estaca -un dimoni, s’entén, que no sigui dels de la companyia de titellaires detinguts a Madrid-. Quan encertes el que mires, s’envia una selfie automàtica a tots els amics i coneguts. Mira el nen. Mira la nena. Mira què passa. Que fort, no?