CARRETERES SECUNDÀRIES

Paverësia, nascuda el 17 de febrer del 2008

Ahir, 17 de febrer, es va celebrar el desè aniversari de la independència de Kosovo. Nicolas G., periodista establert a Belgrad, m’envia la història de la nena anomenada Paverësia, nascuda aquell 17 de febrer del 2008 a la maternitat de Pristina, justament en el moment en què es llegia al Parlament kosovar la proclamació unilateral d’independència.

Paverësia va ser el nom que va proposar la responsable de la maternitat a la mare de la nena: “Donem-li a aquest infant el nom d’aquest gran dia”, va dir la infermera en cap, Suada Latifi. I així es va fer: Paverësia significa en llengua albanesa independència.

La nena Paverësia ha tingut aquestes setmanes un destacat paper simbòlic i propagandístic durant les celebracions de l’efemèride del naixement de la nova república balcànica.

Els periodistes que l’han visitat a casa seva, situada en un poblet a vint quilòmetres de la capital, diuen que la Paverësia és una nena de llargs cabells llisos, molt ben pentinats, que s’asseu amb l’esquena dreta recolzada al respatller de la cadira i respon disciplinadament a totes les preguntes que se li fan. El llibre que més li agrada llegir és el de la Blancaneu, però el seu text més preuat, el que ensenya a tots aquells que la visiten acompanyats d’un funcionari del govern, és una carta signada pel president dels Estats Units George W. Bush, el polític estranger més admirat pels albanokosovars.

La carta de Bush és la resposta a la carta que la Paverësia li va enviar convidant-lo als actes de la commemoració d’ahir. El president li agraeix la invitació, però s’excusa per no ser-hi, sense tancar cap porta als desitjos inescrutables del destí: “Espero que ens retrobarem algun dia”, conclou el Gran Amic amerikan d’aquesta nova república balcànica que, deu anys després de la proclamació de la independència i vint anys després de la guerra, continua tenint una situació jurídica complexa, ja que cinc països de la UE -entre els quals Espanya- no la reconeixen, com tampoc ho fan 82 països de les Nacions Unides -entre els quals Rússia-; de manera que malgrat que té institucions polítiques pròpies, govern i Parlament, la nova república continua sent un protectorat internacional sota control policial i militar de l’OTAN -amb les sigles de la KFOR- i de la missió europea coneguda com a Eulex, a més a més de tenir en el seu territori independent la principal base nord-americana del sud d’Europa, l’anomenat campament Bondsteel. Una de les seves missions és contenir la pressió russa a l’est d’Europa, que als Balcans viu una tensió constant. Kosovo té l’exemple més emblemàtic d’aquesta tensió en la ciutat de Mitrovica, dividida per un pont entre serbis i kosovars: a un costat del pont les fotos de Putin i les banderes sèrbies i russes, a l’altre costat les banderes albaneses, les kosovars i les nord-americanes.

Els periodistes que han visitat la Paverësia tenen també l’oportunitat de conèixer l’escola on estudia. A ella li toca anar-hi durant el torn de tarda, mentre que el seu germà Orges, de 8 anys, té assignat el torn del matí. Hi ha torns perquè el govern no disposa de prou pressupost per pagar l’ensenyament en horari complet. De fet, el nou estat només disposa d’un pressupost anual de 55 milions d’euros per a l’escolarització de 370.000 alumnes i per pagar el sou als 23.000 professors. Aquests 23.000 professors -per fer només una anotació sobre les prioritats de la política occidental i, concretament, de les que té a la nova Europa de la post Guerra Freda- sumen menys de la meitat dels 53.000 soldats que hi ha hagut en alguns dels moments de màxima afluència de tropes estrangeres a Kosovo, des de la Guerra de Iugoslàvia.

Però érem a l’escola de la nena Paverësia, on el director fa notar als visitants que, gràcies a un donatiu dels albanesos kosovars de la diàspora -una tercera part de la població i el principal pilar de l’economia de les famílies-, disposa d’una magnífica fotocopiadora i, potser en un futur no gaire llunya, rebrà uns quants ordinadors.

La casa de la Paverësia i també la seva escola són a uns quatre quilòmetres de Dobrotin, un poblet habitat per la minoria sèrbia, que encara suma a tot Kosovo unes 120.000 persones, sobre una població d’1,8 milions d’habitants, on també s’hi han de comptar les minories formades per bosnians, turcs, goranis i rom, a més dels ashkali i els egipcis -nosaltres els anomenaríem erròniament a tots gitanos, però constitueixen comunitats diferents: els ashkali i els egipcis, per exemple, parlen albanès, mentre que els rom parlen romaní-. Totes aquestes comunitats han anat fugint del país. Abans de la guerra, només els goranis sumaven unes 30.000 persones. Avui en queden escassament uns 6.000.

A la nena Paverësia ningú li pregunta per aquests altres kosovars.

Pels serbis, sí.

-I tu, Paverësia, tens algun amic serbi, algun nen o nena que hagis conegut? -s’interessa el meu amic Nico.

-No en conec ni un, de serbi -contesta la nena.

Per si en quedava algun dubte, l’oncle de la nena ja ha avançat als visitants que amb els serbis hi comparteixen “la carretera i prou”.