El premi Nobel de la pau sempre decepciona, amb poques excepcions. La paraula pau i el reconeixement universal que encara té el guardó susciten cada any una certa il·lusió sobre el fet que el premi tindrà -aquesta vegada sí!- la virtut d'assenyalar i destacar valors i persones remarcables, valentes, íntegres, generoses, independents, compromeses amb els valors de la pau i, sobretot, bones persones que dediquen la vida al bé comú.
Sovint hi ha, fins i tot, l'esperança que el premi el rebi gent sortida del poble, persones ordinàries, com passava aquest any amb la candidatura de l'adolescent Malala Yousafzai -una veritable bomba que posa en evidència el llenguatge i la hipocresia de la burocràcia política- o la del doctor congolès Denis Mukwege, un home pacient i tenaç que des de fa anys dedica la vida a cuidar i curar les dones violades en una guerra oblidada al cor de les tenebres de les selves africanes d'Ituri i dels Kivus.
El Nobel de la pau i el seu noble jurat, però, no sembla que vulguin exercir la funció exemplar i moral que comporta assenyalar i apostar pels valors universals de la pau -i de la decència en l'exercici públic-, sinó que prefereixen intervenir en l'escena internacional com un actor més de la diplomàcia i la política. Diplomàcia i política de la pau que inclouen la brutícia de la diplomàcia i de la guerra, com demostra la llarga llista de guardonats, des d'Arafat fins a Begin -tots dos partidaris del terrorisme com una eina més de la lluita política- fins a Obama, el president que passarà a la història per convertir les execucions selectives i extrajudicials, i les operacions militars il·legals fora del seu territori, en una de les novetats de la guerra tecnològica moderna.
La pólvora, doncs, no queda descartada del premi i es reivindica des d'Oslo com un recurs més dels esforços que s'esperen en la lluita per la pau, de manera que seria de gran ajuda, per a tots aquells que creuen que la pau és un valor inviolable, que el guardó es convertís de cara al futur en el premi Nobel de la guerra i de la pau. És a dir, que inclogués la guerra en l'enunciat, ja que la considera com un dels possibles camins per aconseguir la pau. Un camí, per cert, que no és precisament el menys transitat de tots ells, si ens tornem a fixar en la llarga llista de premiats.
Aquest any -com ja va passar amb Obama l'any 2009, quan es va oferir un gran regal de benvinguda a l'era post-Bush- el premi no ha volgut perdre's l'ocasió d'intervenir sobre l'actualitat immediata, reivindicant-se com un actor més de la política mundial. L'Organització per la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ) té una història encomiable i els seus mèrits a favor del desarmament presenten un balanç extraordinari. Només en 16 anys han aconseguit destruir el 81% dels estocs d'armes químiques declarats. Dit això, s'ha d'assenyalar que focalitzar la guerra de Síria en l'entrega de Baixar al-Assad del seu arsenal d'armes químiques vol dir donar ales a una diplomàcia russo-nord-americana que si es caracteritza per alguna cosa a Síria és precisament per la incapacitat de tenir una política coherent i per no haver volgut frenar el dessagnament d'una societat que ja suma més de cent mil morts. I que segueix rebent armes -no químiques, dirà algun optimista irreductible- dels amics de tots plegats a un costat i un altre de la trinxera. ¿Hem d'entendre, doncs, que el premi Nobel de la Pau celebra el gest d'Al-Assad en entregar les armes químiques i dóna la guerra per ben reconduïda?
Posats a voler fer alguna cosa per la pau a Síria, s'hauria pogut donar el premi a totes les víctimes i als nombrosos periodistes segrestats, entre els quals Marc Marginedas.
