I AQUÍ

Passa tot i alhora no passa res

QUAN AQUEST DIARI VA NÉIXER avui fa sis anys manaven Montilla i Hereu, ara no ho fan ni els seus successors, Mas i Trias. CiU encara es deia CiU, Duran i Lleida encara era afalagat per l’establishment i no sospitàvem que el seu partit acabaria desapareixent arruïnat. Mas buscava el pacte fiscal i estava a punt de pactar el primer govern amb el PP de Camacho -ara Puigdemont està en coalició amb ERC i avançant cap a la independència-. No sabíem que Joan Carles I caçava elefants ni que això l’acabaria empenyent a abdicar, ni se’ns acudia que un papa pogués dimitir o que Donald Trump pogués ser algun dia president dels Estats Units. No existia l’ANC, als basars xinesos no venien estelades, no s’havia fet cap de les diades històriques consecutives, la CUP no s’havia presentat al Parlament, manava Zapatero, Pedro Sánchez no pintava res -ara tampoc-, Ada Colau era desconeguda, Jordi Pujol era respectat, a Rato se’l considerava un economista responsable i semblava impossible que algun dia a les Illes o al País Valencià deixés de manar el PP.

La llista és molt més llarga, i si algú té la temptació de pensar que mai no passa res, que tot segueix igual, que tot va molt lent, l’animo a completar-la afegint-hi també hàbits i comportaments de la seva vida, com per exemple quants minuts dedica al mòbil, vist els que hi dedicava fa sis anys.

Però entenc molt bé la sensació, i alguns dies la comparteixo i tot. Perquè, per una banda, passen moltes coses, i algunes d’increïbles, i cauen els aparentment intocables; i, per l’altra, el sistema es manté encallat i bloquejat. Sobretot el més invisible, el que imposa les normes a aquests actors polítics que cada cop tenen menys marge de maniobra. Crec que assistim a la seva decadència, patim la seva resistència desesperada, però em temo que, duri el que duri, se’ns farà molt llarga.