Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Potser m'he equivocat, però tu més

Ens comparem amb els que tenim a prop. Som nosaltres i el nostre context. L'entorn. L'alumne que treu un sis pretén estalviar-se que a casa el renyin al·legant, tot cofoi, que era tan difícil que no hi ha hagut cap excel·lent a classe. Els esportistes d'elit que topen amb rivals de nivell altíssim acaben millorant, per pur esperit competitiu. Necessitem referents i referències. Et pregunten com estàs i penses: comparat amb qui? Els problemes greus dels altres ens consolen dels nostres petits maldecaps. I tendim a conformar-nos amb els fracassos si els sabem trobar una explicació, una excusa, sobretot un culpable. Interpel·les algú sobre un error d'equip i et respon tot somrient que no ha estat cosa seva. Com pot ser-te indiferent una cosa col·lectiva que no xuta si no és culpa teva, tot i que en pagaràs les conseqüències? Per avançar, una societat necessita un sentiment de pertinença i responsabilitat, lideratges clars i generosos i un clima que aplaudeixi les virtuts i censuri els vicis, començant pel que els justifica tots: el cinisme. Tot s'encomana. Un impuntual només queda malament en un grup de puntuals. Ens hem acostumat a perdonar-nos errors perquè els altres en fan de semblants. Potser això que he dit jo no tocava, però: i el que va dir aquell? Això que he fet no ajuda a l'estabilitat, però el que van fer ells, què? M'he equivocat, però tu més. Sortir d'aquest cercle de mediocritat no serà fàcil. Algú ha d'apujar el llistó de debò. I hem d'aprendre a mirar cap amunt, a comparar-nos amb els millors. Que n'hi hagi de pitjors no vol dir que siguem bons.

Riure, malgrat tot