DES DE LA CASTELLANA

Les dificultats del triplet

És curiós això de la Champions. És una competició de màxim 13 partits per equip per guanyar-la però és capaç de canviar dinàmiques, aixecar l’ànim, ressuscitar morts o sembrar dubtes. I això és el que ha passat només amb aquests vuitens de final d’anada. Hi ha equips que han sentenciat l’eliminatòria com el City, el Liverpool i el Bayern, i ho han fet sense mostrar debilitats. I d’altres com el Madrid, que tot i que a la Lliga es mou amb més pena que glòria, va demostrar un cop més que necessita molt poc per renéixer. En té prou amb una mica de por d’Unai Emery i una mica de rebots de Cristiano i Marcelo. I el Barça tot el contrari. Tota la solidesa i empenta mostrada en aquests mesos s’han convertit en dubtes i preocupacions després d’empatar amb sort a Londres. I com que aquests vuitens estan muntats amb espai, ara tindrem tres setmanes per confirmar o desmentir sensacions.

Però és que el que fa el Barça és molt difícil, eh? No perdem els orígens. El culer vol que el seu equip porti la iniciativa, tingui la pilota, creï ocasions, no li facin gols i guanyi els partits. I això costa. Però estaríem d’acord que cap barcelonista voldria que el seu equip jugués a casa tancat al darrere, defensant gairebé dins l’àrea i sortint al contraatac a veure si hi ha sort. L’aposta que agrada aquí és la del Barça, no la del Chelsea. Cruyff ens va educar així.

Indiscutiblement jugar així dona els seus fruits. El Barça ha guanyat dos triplets en l’última dècada. I això és espectacular. Perquè la Copa, el títol menys valorat i que va privar l’any passat el Madrid de fer el triplet, desgasta i molt. El mes de gener es fa duríssim i òbviament ho acabes pagant en les altres competicions. ¿Però s’ha de renunciar a la Copa? No! El Barça ha de ser ambiciós sempre. Voler el triplet de veritat, no de paraula. Patir i ser fidel a la seva idea: guanyar-ho tot i dominant els partits. Ningú va dir que fos fàcil. Però l’orgull de superar dificultats com la de Stamford Bridge i fer que la voluntat del futbol ofensiu no permeti guanyar al futbol especulatiu és un petit triomf. Amb sort? Sí, però triomf al cap i a la fi.

Valverde va agafar un equip desfet i trencat al mes d’agost. Al febrer està viu en tres competicions, amb el cap ben alt i sense trair l’esperit del Barça, el que el seu aficionat vol. A vegades costarà més, d’altres menys; a vegades crearàs més ocasions, d’altres menys; però mai s’ha de renunciar a la teva idea. El resultadisme deixem-lo per a Emery, Zidane i Conte.

Etiquetes