La cruïlla del 10-N: immobilisme o diàleg
En els darrers mesos, Pedro Sánchez ha mostrat la seva cara més arrogant. Ja queda molt lluny la campanya que li va fer guanyar les eleccions espanyoles del 28-A, quan es va presentar amb la seva cara més amable, prometent diàleg i cintura política, amb la voluntat de fer de contrapunt de la posició intransigent de la dreta extrema i de l’extrema dreta. Definitivament, el PSOE sembla haver caigut dins la marmita de la poció laboriosament cuinada per la dreta política i mediàtica, perquè els seus arguments són perfectament intercanviables amb els que puguin utilitzar Pablo Casado o Albert Rivera.
El mantra socialista més repetit per les eleccions del 10-N és dir que el govern de Catalunya no governa per a tots els catalans. De fet, el PSC n’ha fet l’eix de la seva campanya fins al punt d’utilitzar com a eslògan "La Catalunya de tothom". Amb l’objectiu de complir aquella regla que consisteix a repetir mil vegades una mentida per convertir-la en veritat, el Partit Socialista busca alimentar constantment la dinàmica de blocs, presentant-se com l’abanderat d’aquells catalans que no són independentistes, contraposant-los als que sí que ho són. Ruboritza escoltar el president del govern espanyol quan en una mateixa frase diu que ell defensa tots els ciutadans de Catalunya i, al mateix temps, ataca i criminalitza els més de dos milions de catalans i catalanes que no pensen com ell, tractant els independentistes com si fossin pàries.
En el darrer cicle electoral, a Catalunya l’independentisme ha guanyat totes les eleccions: les espanyoles, les municipals i les europees. I, segons indiquen totes les enquestes, el 10-N ho tornarà a fer. Però aquest fet, que faria reflexionar qualsevol dirigent espanyol que actués amb sentit d’estat, lluny de ser entès com un avís per buscar vies de diàleg, és utilitzat com a munició electoral per mobilitzar els votants espanyolistes. Els que diuen que governen per a tots els ciutadans utilitzen Catalunya com un sac de boxa per guanyar vots.
És evident que a les files socialistes hi ha nervis. Repetir les eleccions no ha situat el PSOE en la posició de confort que havia imaginat. Ni la publicació de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders del Procés ha estat el final de res, ni l’exhumació del dictador Franco, que va sortir del Valle de los Caídos damunt les espatlles dels franquistes, ha donat un impuls a la candidatura de Pedro Sánchez.
De fet, la determinació de competir pels vots de la dreta i aplanar el camí per pactar amb el Partit Popular i Ciutadans després del 10-N ha portat el PSOE a mercadejar amb una cosa tan central per a un partit polític com és el model territorial que defensa. De la nit al dia –literalment–, el programa electoral socialista ha eliminat i després recuperat les referències al federalisme, i ha deixat sense discurs el PSC, que haurà de guardar dins un armari aquell eslògan de "La solució és federal" de les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017, quan parlaven d'Hisenda federal i de reforma federal de la Constitució.
El federalisme a temps parcial i intermitent demostra que mai com ara el PSC havia estat tan sotmès al PSOE. De fet, els debats que havien protagonitzat els sectors catalanistes del PSC, amb Pasqual i Ernest Maragall, Quim Nadal o Antoni Castells, quan parlaven de tenir grup propi a Madrid, avui sonen a ciència-ficció. La renúncia de les posicions catalanistes ha arraconat el Partit Socialista a competir per l’espai espanyolista. El somni d’Alfonso Guerra i de barons socialistes com Juan Carlos Rodríguez Ibarra de convertir el PSC en la federació (o delegació) catalana del PSOE avui és, de facto, una realitat.
Arribem a les portes de les eleccions del 10-N amb un ambient polític tensat i res no fa pensar que l’endemà es pugui conformar una majoria capaç de reorientar les coses cap al camí del diàleg, malgrat que sigui l’única forma de trobar solucions. Ho vulguin o no, aquestes eleccions espanyoles són la primera oportunitat per mostrar, en forma de vots, tota la indignació i el rebuig a una sentència que imposa condemnes cruels, de 9 a 13 anys de presó. El resultat del 10-N és molt transcendent; serà la resposta més massiva a la sentència que haurem viscut fins ara. Per això, no és el mateix que les eleccions les guanyin els que diuen no a tot o que les guanyin els que reclamen seure i parlar, sit and talk. Una victòria de l’independentisme el 10-N farà més visible a tot arreu que hi ha un conflicte pendent de resoldre, recordarà que hi ha presos polítics i exiliats i refermarà encara més la necessitat del diàleg. El 10-N és una cruïlla perquè no es tria només un Parlament sinó que també es decideix si a partir del dia 11 guanya el diàleg o l’immobilisme.
