El fracàs de la diplomàcia espanyola

El camí fet en el terreny internacional és considerable, però encara queda molta feina per fer

La resposta de manual quan es pregunta als governs estrangers i a les institucions europees per la situació política de Catalunya i pel procés d’independència és doble: diuen que és una qüestió interna de l’estat espanyol i reiteren el desig d’una Espanya forta i unida. En la lògica diplomàtica i de relacions internacionals seria inimaginable que es digués el contrari i que s’obrissin esquerdes en el club dels estats. Però més enllà d’això, la realitat és tossuda i l’aparell exterior de l’estat espanyol ja no pot dissimular la preocupació per la presència de la causa catalana en l’àmbit internacional.

Els governs de tots els estats europeus i les grans potències mundials tenen damunt la taula una carpeta on hi diu «Catalunya», que sobretot s’ha omplert en els últims tres o quatre anys. Des d’Angela Merkel fins a Donald Trump, tots els mandataris s’han vist amb la necessitat de respondre sobre la qüestió i ho han fet seguint el manual.

En el darrer Baròmetre de la imatge d’Espanya, publicat aquesta setmana, que elabora el Real Instituto Elcano, un 'think tank' d’estudis internacionals i estratègics que presideix el rei i que compta amb els expresidents espanyols entre els membres del seu patronat, es va preguntar per la imatge que té l’opinió pública dels principals països de la Unió Europea sobre el procés d’independència de Catalunya. El sol fet de preguntar-ho revela que no és una qüestió interna sinó que ha traspassat fronteres. Per molt que es vulguin relativitzar, les dades mostren que el tema català forma part de l’agenda internacional.

En l’opinió pública dels estats consultats, entre els quals hi ha els grans d’Europa (Alemanya, França, Itàlia i Gran Bretanya), quan es pregunta per la importància que té “el moviment separatista” –així ho expressen–, quasi la meitat dels ciutadans, el 46%, diuen que és un problema greu i només el 15% diuen que no és cap problema. Aquesta xifra s’enfila fins al 56% entre els ciutadans d’Alemanya, l’estat més gran d’Europa, segurament influïts per l’intent d’extradició del president Carles Puigdemont. I en el cas de Portugal, la preocupació l’expressen un 61% de ciutadans. Quan parlen del que passa a Catalunya, més d’un terç dels ciutadans europeus enquestats, el 37%, creuen que hi ha una majoria independentista i només el 12% pensen que no hi és. I quan se’ls pregunta si creuen que d’aquí deu anys Catalunya pot ser un estat independent, el 30% diuen que sí i el 49% que no.

El judici que se celebrarà al Tribunal Suprem contra els líders independentistes, amb acusacions sense fonament, serà un altre revés per a la imatge d’Espanya

Aquestes dades no defineixen un imatge nítida i concloent de la percepció que es té als grans estats d’Europa sobre la situació política de Catalunya, però si es mira des de la perspectiva de l’estat espanyol són dades molt preocupants i si es mira des de la perspectiva dels independentistes catalans són dades molt valuoses.

Efectivament, l’aparell diplomàtic espanyol no pot fer un balanç positiu quan veu que mig Europa està preocupada per la independència de Catalunya. L’estratègia desplegada pels últims ministres d’Exteriors espanyols, Margallo, Dastis i Borrell –ara en hores baixes–, no ha donat els resultats desitjats. Intentar criminalitzar un moviment pacífic i democràtic, que és transversal en la societat catalana, ha servit per explicar que la causa dels catalans és una causa justa i mereix ser respectada.

A la persecució i a l’intent de boicot de l’acció exterior de Catalunya, liderada pel conseller Raül Romeva, s’hi van afegir les imatges de les càrregues policials brutals contra els votants de l’1 d’Octubre, que van donar la volta al món i que van generar estupefacció a tot arreu. Després d’aquestes lliçons apreses, l’estat espanyol farà bé d’assumir que el judici que se celebrarà al Tribunal Suprem contra els líders independentistes, amb acusacions sense fonament, serà un altre revés per a la imatge d’Espanya. Un país democràtic no es pot permetre tenir a la presó i condemnar els adversaris polítics. Traslladant els conflictes polítics als tribunals no s’aconsegueix cap solució i, pel mateix preu, es desgasta la imatge i la credibilitat del sistema judicial.

Des de la perspectiva dels independentistes, el camí fet en el terreny internacional és considerable, però encara queda molta feina per fer. Haver situat la qüestió catalana a l’agenda internacional és una victòria que sovint no és prou valorada pels que cauen en el desànim i només es fixen en el que falta per fer. Tenint-ho tot en contra, passar de ser una comunitat autònoma del Regne d’Espanya a ser un estat independent és un camí llarg i ple de dificultats perquè, a més d'una majoria inapel·lable, també cal la simpatia de la comunitat internacional. Al nou conseller Alfred Bosch, que agafa el testimoni d’Ernest Maragall al capdavant d’Exteriors, se li gira feina. La pressió que la ciutadania europea pugui fer als seus respectius governs és imprescindible perquè arribi el dia que deixin de banda el manual i reconeguin obertament que el procés d’independència de Catalunya ja no és cap afer intern.