Quant durarà la legislatura?

La naturalesa d’aquest acord queda molt lluny dels paràmetres clàssics dels acords polítics

Quant durarà la legislatura? / GETTY

Amb uns equilibris insòlits, que han requerit la concurrència de nou partits polítics, Pedro Sánchez ha acabat sent investit president del govern espanyol. En segona volta i sense majoria absoluta. En aquest sudoku parlamentari, l’abstenció dels 13 diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya ha estat clau. És evident, però, que per al PSOE i per a Pedro Sánchez amb la investidura no s’acaba res sinó que comença tot. Comença a caminar un govern de coalició amb Podem que no té cap majoria parlamentària assegurada i que té el bloc de la dreta extrema i l’extrema dreta en peu de guerra per acorralar-los, deixant com a úniques majories possibles aquelles en què hi hagi l’independentisme.

Quan es valora un pacte polític, a vegades per desconeixement i altres vegades a consciència es fa considerant que l’única realitat a tenir en compte és la del propi acord polític, com si aquest estigués desconnectat de les alternatives possibles. En el cas de la investidura de Pedro Sánchez, l’abstenció dels 13 diputats d’Esquerra i el pacte que han assolit pot agradar més o menys, però és evident que prendre una decisió diferent no tenia un efecte neutre sinó que comportava altres realitats que cal tenir ben presents. Fer fracassar el govern de coalició entre el PSOE i Podem hauria tingut com a efecte pràctic i real unes terceres eleccions a Espanya en menys d’un any, que amb tota probabilitat haurien portat la triple dreta a governar i a alimentar encara més la judicialització del conflicte polític. 

La decisió que ha pres Esquerra no està exempta de riscos, perquè el memorial d’incompliments dels pactes polítics és de dimensions còsmiques, però gràcies a l’aritmètica parlamentària ha tingut la força política per posar les bases d’un inajornable diàleg per tornar al camí de la política el conflicte existent entre Catalunya i Espanya. Als que ho volem tot, qualsevol cosa ens sembla poc, però sembla evident que totes les setmanes de negociació discreta entre ERC i el PSOE han canviat la dinàmica política basada en negar la realitat. En política, i en altres àmbits de la vida, les paraules són transformadores. 

Amb un govern espanyol feble, sense cap majoria parlamentària alternativa que no passi pels vots independentistes, cada votació al Congrés de Diputats és una oportunitat

Que el govern espanyol assumeixi obertament que hi ha un conflicte polític és molt important per al relat intern i internacional; reconèixer la necessitat d’abordar el diàleg en una taula entre governs on cada part exposi els seus objectius polítics és una fita rellevant que, entre altres coses, serveix per visualitzar la bilateralitat; acordar que l’eficàcia dels acords als quals es pugui arribar quedarà en mans de la ciutadania de Catalunya a través d’una consulta és també un reconeixement de facto del subjecte polític. Tots aquests objectius connecten clarament amb el clam del sit and talk que tant s’ha reivindicat al carrer des de la injusta i cruel sentència del Tribunal Suprem.

La naturalesa d’aquest acord queda molt lluny dels paràmetres clàssics dels acords polítics basats en contrapartides materials i cadires als quals estem acostumats, però és encara més evident que estem en una situació d’absoluta excepcionalitat. Aquells que, legítimament, dubten que tot això serveixi d’alguna cosa i pensen que aquest acord no s’hauria d’haver produït perquè allò que convé més a l’independentisme és un escenari de màxima inestabilitat, donen per fet que el PSOE incomplirà. I, certament, aquesta és una hipòtesi ben possible.

Si això passa, és pertinent preguntar-se quant durarà la legislatura, perquè les paraules i els fets no podran anar per dos caminis diferents. Si l’objectiu de la desjudicialització i la via política no es van concretant amb resultats mesurables i el camí del diàleg queda malmès per l’efecte de la via penal, serà molt complicat gestionar aquesta situació. Els poders de l’Estat, colonitzats per la dreta de sempre que ocupa la majoria de llocs estratègics del deep state, faran tot el possible per fer-ho fracassar, com ja hem vist amb el despropòsit de la Junta Electoral Central i el Tribunal Suprem, que, amb una mena de Brexit judicial, han decidit incomplir les resolucions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i han negat a Oriol Junuqeras poder exercir com a eurodiputat. Per motius com aquest, el nou govern de coalició haurà d’estar molt determinat a fer front a aquestes interferències, fent les reformes legals que calgui.  

Amb un govern espanyol feble, sense cap majoria parlamentària alternativa que no passi pels vots independentistes, cada votació al Congrés de Diputats és una oportunitat. Ho veurem amb la negociació dels pressupostos, o amb la votació de les lleis i els decrets que passin pel Congrés. Per això, la durada de la legislatura dependrà del temps que el PSOE tardi a incomplir els seus compromisos.