L’Europa de les percepcions

Escolta aquí l'article llegit de Carme Colomina

ESTADÍSTIQUES. Els búlgars creuen que al seu país hi ha més d’un 11% de població immigrada quan, en realitat, les xifres demostren que la immigració no supera l’1,3%. Una xifra ínfima en un país de 7 milions d’habitants en què el principal problema demogràfic és la baixa natalitat i la fugida dels joves (moltes vegades els més formats) cap a altres països de la Unió Europea per intentar trobar feina. Però la immigració -la que ve de fora de la UE- continua sent un dels temes forts de l’agenda política del país. “Els fets i les dades són importants però les percepcions i els sentiments encara ho són més”, assegurava fa pocs dies un diputat búlgar a un petit grup de polítics del centre i l’est d’Europa. “Nosaltres som electes i hem d’entendre i pensar com pensa la nostra gent”, reblava. Bulgària és un país on, segons els experts, el populisme es va imposar ja fa temps com a mainstream. Però no és l’únic país on la retòrica de les sensacions val més que les estadístiques.

SENSACIONS. Fa temps el líder conservador nord-americà Newt Gingrich, de l’ala més dura dels Republicans, discutia amb una periodista de la CNN que li retreia que el seu discurs de llei i ordre dibuixava uns Estats Units violents que no es corresponien amb les dades oficials de l’FBI sobre criminalitat al país. “Els liberals tenen estadístiques -deia Gingrich- però la gent està espantada: els ciutadans tenen la sensació que el seu govern els ha abandonat”. Quan la periodista li va treure les xifres que ho desmentien, el republicà li va insistir que ell s’atenia als sentiments: “Els teòrics ja se’ls pot quedar vostè”. Vivim en l’era de la subjectivitat. De la imposició de l’opinió per sobre del coneixement i dels sentiments sobre els fets.

Una de les vegades que li van preguntar a Donald Trump per la ingerència russa a les eleccions presidencials dels Estats Units, el 2016, el president nord-americà va intentar salvar Vladímir Putin amb una fórmula enrevessada: “Crec que sent que ni ell ni Rússia han interferit en les eleccions”. Els suposats sentiments subjectius que interpretava Trump s’imposaven als fets denunciats per la pròpia investigació oficial del govern dels EUA. Les evidències s’esvaeixen davant les ganes de creure.

CANVIS. Així, amb les emocions socials i personals a flor de pell, Europa està vivint una transformació profunda. Un canvi radical que encara s’està definint. “Els estats membres no volen una Europa que es pugui renovar fora d’ells, com un cos polític amb voluntat pròpia”, explica l’historiador Luuk van Middelaar. Són aquests governs, aquests Parlaments elegits des de les emocions, els que tenen “el poder de revisió d’Europa”. Explica aquest professor que ha treballat a la sala de màquines política del Consell de la UE que l’Europa “realitat política” que tan clarament entenen els governs comunitaris necessita trobar-se amb la “percepció (dubtosa)” que la ciutadania en té. Sense l’acceptació col·lectiva, la idea de la Unió Europea no és tan veritat.

L’Europa emocional i la real (que molts deuen interpretar com la tecnocràtica) estan en conflicte. Ni l’una ni l’altra poden determinar en solitari cap on va la Unió perquè significaria el fracàs del projecte. Els governs volen controlar la transformació europea. Però les urnes determinen aquests governs.