“El cony i les tetes fora”

Qui ha dit que la titulació obtinguda per una dona l’encamina irremeiablement a l’esport femení?

Aquesta és l’expressió que vaig fer servir la primera vegada que vaig dirigir un equip de nois semiprofessionals. Va ser ara fa uns anys i després de preguntar si algú tenia cap problema pel fet que jo fos una dona. Un va abandonar l'equip i ni tan sols em va donar una oportunitat. Llavors els vaig deixar anar: “Senyors, quan travesso aquesta línia el cony i les tetes les deixo fora de la pista”, assenyalant la ratlla que delimita la pista de joc. Això que ara em sembla prou ordinari i vulgar era l’impacte que necessitava pel moment i les circumstàncies. Llavors tenia el seu significat, i volia remarcar que el fet de ser una dona era circumstancial i una anècdota. Però el món de l’esport segueix sent l’activitat més obsoleta i arcaica després de la militar. Que llavors no estigués pensada l’arribada d’una dona ho puc admetre i fins i tot ho entenc, però ara, quan els homes de poder comencen a veure que el desembarcament de la dona és inevitable, la resposta que donen és la segregació i nosaltres sembla que ho acceptem.  

Un home es treu la mateixa titulació i no es planteja si està o no qualificat per entrenar on vulgui, i a la inversa sí. Per què?

¿Qui ha dit que la titulació obtinguda per una dona l’encamina irremeiablement a l’esport femení? És a dir, un home es treu la mateixa titulació i no es planteja si està o no qualificat per entrenar on vulgui, i a la inversa sí. Per què? L’Associació d’Entrenadors (AEEB), que presideix Joan M. Gavaldà, té un apartat a la seva web dedicat a la "Dona entrenadora", amb seminaris repartits per tota la geografia espanyola, reunions, cursos, clínics o xerrades de bàsquet femení (?), conceptes de joc, progressió en diferents edats, gestió de factors emocionals, preparació física específica i tot un seguit de material per treure conclusions per a elles. Si anem al futbol, en aquesta Copa del Món de França veiem totes les àrbitres dones. No en recordo cap que hagi xiulat la dels nois. Si ens entretenim a mirar l’esport de formació, em pregunto per què a les tècniques les derivem cap als equips femenins com una cosa natural i com si fóssim un gremi a part.

Si a qualsevol activitat o professió, el coneixement, la capacitat d’aplicació i l’experiència és el que és important, a l’esport, en què es reflecteix una societat, aquesta conducta segregacionista és habitual. No podem cedir a l’amenaça dels col·legues masculins que ostenten el poder i en conseqüència les decisions. Tampoc ajuden gens articles com el de Mona Eltahawy al 'New York Times' ( "Sisplau, juga com una dona") i publicat en aquest diari. M’esgarrifa i em fa enfadar. L’esport, ni cap professió, no és ni femení ni masculí, simplement és esport. 

Quan vaig estar a la botiga d’Apple de la Gallery Pentagon City de Washington DC em va atendre una noia sordmuda. A través d’un iPad em va solucionar tot el que li vaig demanar. Aquell fet hauria de servir d’exemple perquè entenguéssim tots que l’únic important és saber fer bé la teva feina i que totes les propietats físiques només són això, físiques. Ara que estem d’enhorabona amb l’anell de campió de la NBA del català Marc Gasol, aprofitem-ho per aprendre d’aquella competició fixant-nos com han inclòs un bon nombre de professionals dones a tots els esglaons de l’organigrama de les franquícies com a entrenadores ajudants, 'general managers', assessores, gestores o en feines d'administració.

Aquest sectarisme és impensable en qualsevol professió de la vida quotidiana com la medicina, l’arquitectura, l’enginyeria, la farmàcia, l’educació o fins i tot la d’escombriaire! Estem enfocant la mirada en la direcció equivocada i el problema no són només els homes sinó les mateixes dones que ens ho empassem. ¿Potser haurem d'esperar a la robotització per entendre-ho?