ASSAIG

Josep Quetglas: “Intento ensenyar a mirar”

La Virreina Centre de la Imatge i Arcadia han coeditat 'Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura', un recull de vint-i-sis articles escrits per Quetglas entre el 2002 i el 2017

CATALINA SERRA
CATALINA SERRA

“Escriure no és amollar les paraules, desprendre-les, sinó construir un dispositiu que pugui ser llegit per algú altre. Escriure requereix treball, és a dir, un esforç de l’autor contra un material”. El paral·lelisme que fa Josep Quetglas entre l’escriptura i la construcció li serveix, paradoxalment, per explicar per què la tesi doctoral d’Enric Miralles, incomprensible, és a dir, il·legible per gairebé tothom, va ser considerada després per a Rafael Moneo com la declaració de principis de l’arquitecte català més brillant de la segona meitat del segle XX.

Tanmateix, si la definició que fa l’arquitecte Josep Quetglas d’escriptura no s’avindria a la manera de construir de Miralles, sí que es correspon a la seva pròpia manera d’entendre l’escriptura, una construcció monumental de paraules i d’idees que obre la finestra a l’esperit crític del lector. Ho demostra un cop més al llibre Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura, un recull de vint-i-sis articles escrits per Quetglas entre el 2002 i el 2017 que reuneix des de textos procedents de classes fins a conferències, comunicacions i també part dels articles que va publicar a l’ARA Balears. Coeditat per La Virreina Centre de la Imatge i Arcadia, el llibre obre una etapa de col·laboració entre el centre d’art i l’editorial que enceta així una col·lecció específica d’assaig cultural que gairebé sempre anirà deslligada de les exposicions.

Guillermo Zuaznabar, responsable de l’edició, ha recopilat els articles i els ha ordenat de manera cronològica, sense que hi hagi ni agrupacions temàtiques ni tampoc de format. Així, s’hi trobaran articles sobre arquitectes com Miralles, Moneo, Adolf Loos i Le Corbusier, del qual Quetglas és un dels principals especialistes, però també sobre Antonio Gramsci, Agustín García Calvo, Walter Benjamin i Aurora Picornell, aquesta última una activista comunista mallorquina que va ser assassinada durant la Guerra Civil. En bona part ha sigut rescatada de l’oblit gràcies a la feina d’historiador de Quetglas, que va recopilar els seus escrits i ha reivindicat la seva figura en un context cultural i històric que l’havia menystingut fins avui. El llibre també incorpora els articles curts de diari que descobreixen un altre vessant, a cops més íntima, de l’escriptura de Quetglas.

Qui fora catedràtic de composició de l’ETSAB i Premi Nacional d’arquitectura de Catalunya pel seus estudis teòrics, viu ara jubilat a Mallorca però no ha deixat el seu activisme polític ni tampoc les seves preocupacions teòriques. “Si hi ha alguna cosa unificadora al llibre no és tant en els articles sinó en el meu interès primari”, explicava Quetglas poc abans de la presentació del llibre dimarts a LaVirreina. “Durant anys he sigut professor i el que volia no era tant donar lliçons i presentar resultats sinó ensenyar a mirar. Si escric sobre un objecte, no el faig servir com a excusa per parlar d’altres coses o donar opinions, sinó que el meu desig seria que després qui et llegeix miri aquest objecte millor que abans”. Ho aconsegueix.