Miserachs, Perejaume, veure art
M’AGRADA LA POLÈMICA QUE HA PROVOCAT L’EXPOSICIÓ DE MISERACHS AL MACBA. Planteja un debat molt interessant sobre com exposar la fotografia, sobre com mirar-la, quasi diria sobre com pensar-la. I aquest fet, les passions que ha despertat, el fet que hi hagi hagut opinions publicades a favor i en contra, algunes amb certa virulència, demostren que encara ens queda una mica de sang a les venes per parlar de cultura.
Rebobino una mica la polèmica, crec que encara oberta, amb alguns fragments dels articles que s’han publicat aquestes últimes setmanes: “L’exposició vol ser una mostra-homenatge d’aquell cèlebre llibre Barcelona en blanc i negre, que tant va alegrar la meva joventut, però acaba per convertir-se en un acte de traïció a la persona i l’obra de l’artista” (Joan de Sagarra, La Vanguardia, 20 de setembre); “El que ha alterat els nervis de les historiades elits fotogràfiques barcelonines, ni més ni menys que la gent de la Gauche Divine, és el muntatge [...]. En canvi, si vostès l’han visitat, pot ser que s’hagin sentit, com és el meu cas, commoguts per una forma de mostrar el que hi ha en una foto fent-te’n partícip” (Mercè Ibarz, El País, 15 d’octubre); “¿No deu ser que la presentació escenogràfica de les fotografies molesta alguns que, tot i dedicar-se a l’art contemporani, senten prevenció per alguns displays que ens recorden la cultura de masses?” (Joan M. Minguet. Blog Pensacions, 28 d’octubre). Recomano la lectura íntegra de tots tres articles, i d’altres, però sobretot recomano molt la visita de l’exposició per tenir-ne una idea pròpia. A mi em va semblar una proposta interessant, sobretot la primera i l’última sala (on s’hi exposa, projectat, el llibre motiu de la mostra), tot i que em sembla que se’ls n’ha anat una mica la mà en l’espectacularitat del teatret i les projeccions de la part central. Res greu, però. El que m’agrada és l’audàcia del plantejament, l’intent de superar la sacralització com a obra única de la fotografia històrica -un corrent que sempre m’ha semblat malaltís- i la flaire de modernitat que traspua el conjunt, molt adient amb el llibre de Miserachs.
UNA EXPOSICIÓ DE CINC MINUTS
En relació a l’exposició de Miserachs s’ha criticat que el comissari, Horacio Fernández, un expert en fotollibres i en la manera d’exposar la fotografia dels anys seixanta i setanta, s’hagués fet valer per sobre de l’artista, és a dir, de Xavier Miserachs. No dic que no, però com bé diu Minguet, ¿només els artistes tenen dret a revisitar l’obra d’altres artistes? Qui ho fa, amb excel·lència, com sempre, és Perejaume. Aneu a veure l’exposició Condensacions, que té a la Joan Prats fins a final de mes. No us prendrà gaire temps, o sí. Només hi ha dues obres. Ell segur que hi ha dedicat moltíssimes hores de feina. No només a la investigació i la reflexió que porten implícites, sinó, també, a la seva acurada realització. L’espectador, en canvi, les veu com una exhalació.
La primera obra és una fotografia en blanc i negre, una mica borrosa, misteriosa. El seu títol, descriptiu, és: Impressió fotogràfica sobre un mateix paper de 140 fotogrames de la filmació del Ball de l’Espolsada, rodada a Cardedeu l’any 1902. Cada fotograma s’ha exposat tres segons sobre el mateix paper. S’hi veu, doncs, la condensació d’una pel·lícula -una de les filmacions més antigues de Catalunya- en una sola obra. Com sol ser habitual en Perejaume, també és un fil per estirar sobre la història, el ball, el cinema, el país, la imatge... La segona és una pel·lícula de 35 mil·límetres de les 52 obres de la col·lecció Cambó que hi ha al MNAC. Es projecten a la velocitat habitual de 24 fotogrames per segon i, per tant, duren més els crèdits que la pel·lícula pròpiament dita. L’has de veure diverses vegades i tot i així no hi veus quasi bé res. El que sí que impressiona és el gran projector, rescatat d’un vell cinema, que va passant la pel·lícula i rebobinant-la una vegada i una altra. Un espectacle. Com diu el subtítol de l’exposició: Dos exercicis molt simples de museografia, cinematografia i cabuda. Brillant.
