Quan els islamistes cremen alcorans

Un dels més grans experts en història de l'Àfrica Occidental i del Sahel, el professor de la Universitat de Duke (Carolina del Nord) Bruce Hall, explicava amb tristor aquesta setmana els motius de la seva angoixa. Es va passar una bona colla d'anys analitzant manuscrits a la biblioteca de Tombouctou, al centre de Mali, un paradís per als estudiosos del món islàmic per la riquesa del seu contingut sobre astrologia, medicina, religió... en àrab i en hebreu, i en altres llengües.

"Què en queda d'aquests manuscrits? Són tresors únics, i és molt possible que hagin desaparegut", es preguntava a la BBC. No se sap ben bé. El vandalisme dels cadells de l'Al-Qaida del Magrib és tal que en la seva bogeria destructora han arribat a cremar tot tipus de llibres, fins i tot exemplars únics del seu text més sagrat, l'Alcorà. Aquests incunables formaven part dels béns més custodiats d'aquesta mítica ciutat, que a partir del segle XII, gràcies a una privilegiada situació al centre de les rutes de comerciants de sal i or, va esdevenir immensament rica en tots els sentits, cultural, polític i econòmic.

En poc temps la Tombouctou moderna ha passat de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco a patrimoni en perill de destrucció a causa de les barbaritats comeses pels radicals alqaidistes, que s'han dedicat a implantar els costums islàmics entre una població majoritàriament musulmana, àrab o berber, tolerant i acollidora. A més, les escoles, els modestos hospitals, les xarxes elèctriques, d'aigua i de telèfon, la fràgil economia de tot el país, tot ha patit les conseqüències d'aquests mesos d'ocupació, de la mateixa manera que el patrimoni cultural s'ha destruït o ha estat posat en perill.

Fa un any en aquest mateix espai d'opinió ja vaig escriure sobre les veus alarmants que circulaven a Brussel·les: "Som a temps d'evitar un Afganistan a la vora de casa. Però hem d'actuar ràpid", em deia un expert en la regió. Els mesos passaven i l'estratègia de la UE no aconseguia frenar l'avanç dels radicals islàmics al Sahel. La UE havia treballat seriosament sobre el problema: tenia una estratègia de presència d'experts, formació de personal, més de 600 milions d'euros per finançar programes de desenvolupament. Una bona colla d'iniciatives. Tot en marxa, però el que mancava era aconseguir el grau d'unanimitat interna necessària per a una acció d'envergadura, la necessària per fer front al conflicte. L'Elisi va haver de fer el salt i passar sol a l'acció amb els tancs i l'aviació, quan la capital, Bamako, estava seriosament amenaçada.

L'acció militar dels més de 3.000 soldats francesos de moment és un passeig. Lògic. Cap dels líders locals l'Al-Qaida té interès a plantar cara. El desert és per a ells el que Tora Bora va significar per als talibans. Una geografia ben diferent, però aprofitada amb el mateix objectiu. Han preferit amagar-se. On? A Líbia? Al sud d'Algèria? Qui els protegeix? Com els poden enxampar? ¿Continuen tenint els suculents recursos que els subministrava l'aliança amb les màfies del tràfic de drogues provinents d'Amèrica Llatina i que arribaven a les costes de l'oest d'Àfrica? ¿O la pressió militar de França els ha tallat els vincles?

Enmig del que aparentment és una batalla guanyada, un passeig militar conquerint ciutats mig destrossades i aeroports abandonats, sorgeixen nombrosos interrogants per resoldre, si el que es vol és guanyar definitivament la guerra. Cal controlar tot l'immens nord del país, una tasca que, de ben segur, l'exercit francès no pot ni vol fer. Segur que recaurà en els soldats que la Unió Africana aconsegueixi mobilitzar i en les tropes de Mali que els experts militars de la UE puguin entrenar, a partir de la setmana vinent, quan començaran a desplegar-se els instructors. Des de la seva seu central, a Addis Abeba, d'alguna manera la Brussel·les africana, nombrosos països del continent han compromès esforços en soldats i recursos, amb el suport de les Nacions Unides. Un bon començament que necessitarà tot el suport europeu possible.

L'altre gran interrogant és l'impacte de tota aquesta immensa bossa d'inestabilitat en les Primaveres Àrabs. Als tres grans focus perillosos que representen Líbia (on les armes perdudes o descontrolades es calculen per desenes de milers), la guerra a Síria i l'extrema fragilitat política i social a Egipte, s'hi suma el conflicte al Sahel. És molt possible que molts dels tresors als quals es referia el professor Hall s'hagin perdut per sempre. Però el que és segur és que entre les responsabilitats que pertoca assumir als europeus, sobretot als del sud, per una llarga temporada n'hem incorporat una d'immensa i d'alt risc. No queda cap altra opció que abocar-hi energia política, recursos econòmics i humans. Que no esdevingui el nostre Afganistan.