Excepcionalitat vírica

La gent té més por de la veritat que de la mentida

Excepcionalitat vírica / Viktor Gladkov / GETTY

L'experiència excepcional ens permet de veure la suposada normalitat sota una llum renovada. Ho comprovem amb motiu del coronavirus.

La gent es resisteix a apartar-se de la normalitat. Tothom segueix saludant-se tan alegrement amb la mà i fent petons a tort i a dret sense saber si algú ha estat a Milà, a Mallorca o a qualsevol altre lloc o si ha estat amb algú que ha estat en contacte amb algú que havia estat a Milà, a Mallorca o a qualsevol altre lloc. Sembla obvi que amb aquest anarquisme immunològic difícilment s’evitarà que la cosa s’estengui arreu.

Entre l’alarmisme i la flegma la gent s’inclina per la segona. Si un periodista recomana prudència en el contacte i emprar mascaretes per impedir els contagis evitables, se li objecten tota mena d’arguments trets d’aquí i d’allà segons els quals no hi ha res a témer i el grau de perill de la cosa és relativament menor comparat amb la grip estacional. Posats a triar entre arguments se solen triar els més tranquil·litzadors.

La gent té més por de la veritat que de la mentida. “Quan apareix el perill del contagi, al principi s’intenta no veure’l”, escriu Jean Delumeau a El miedo en Occidente, parlant de la pesta que va assolar Europa periòdicament entre els segles XIV i XVIII. (Recordem que el 1652 Barcelona va passar de 40.000 a 20.000 habitants per la pesta). Aleshores els governadors de moltes ciutats europees també es resistien a imposar mesures excepcionals per evitar epidèmies. Sempre actuaven massa tard. Patien pels perjudicis econòmics de les quarantenes, pels desordres públics, per la dificultat de proveir-se de menjar, i també perquè tenien tanta por a la pesta que aquesta mateixa por els feia retardar tant com fos possible el moment d’acceptar que havia arribat. “Els metges i les autoritats tractaven d’enganyar-se a si mateixos”, escriu Delumeau. Val a dir que en ocasions cal evitar el pànic col·lectiu amb les mentides oportunes.

Qui sap si la generalització de l'actitud obligadament contemplativa del confinament no és una invitació a la serenitat

Totes les autoritats són qüestionables. La democràcia ha fet de la malfiança una virtut. Si ho diu el ministre de Sanitat, perquè ho diu el ministre de Sanitat. Si ho diu l'OMS, perquè ho diu l'OMS. Si ho diu l’ influencer de Twitter, perquè ho diu ell. I així, totes les opinions poden ser considerades òptimes i no hi ha experts indiscutibles. Ha hagut de sortir un entrenador de futbol en la cúspide del seu èxit, l’encarnació del lideratge (com ho fou Guardiola en aquells temps hiperbòlics), qui miri de posar ordre en les jerarquies epistèmiques. Jürgen Klopp, com ja feu Sòcrates, ha assumit la seva ignorància sobre epidemiologia. L’entrenador de futbol ha hagut de dir, amb lloable precisió germànica, que no s’ha de preguntar als entrenadors de futbol sobre tot allò que no sigui estricta competència d’un entrenador de futbol. Així, tot negant la seva autoritat sobre la salut pública ha estat reconegut com una autoritat sobre les línies mestres de la conversa pública.

La gent no està disposada a fugir. No sembla probable que vegem les corrues de carros, cavalls i famílies senceres fugitives de l’epidèmia que observa el protagonista de la novel·la històrica de Daniel Defoe, Diari de l’any de la pesta. Famílies que eren rebudes a pedregades als pobles del territori. Avui no fugim perquè arreu s’ha instal·lat, com un virus, la globalització.

La catàstrofe de procedència no humana ens fa sentir impotents. No hi ha ningú a qui se li puguin reclamar els danys i perjudicis, perquè el virus de marres no té personalitat jurídica. Com el rei, amb qui comparteix corona, el virus és irresponsable.

El confinament és una oportunitat. Sé d’un professor universitari a la Xina que es va confinar voluntàriament al despatx de la facultat, alimentant-se precàriament i passejant per l’enorme edifici abandonat. Mai havia experimentat una soledat igual. Qui sap si la generalització d’aquesta actitud obligadament contemplativa no sigui una invitació a la serenitat. Al món avança el degoteig de víctimes i ens veiem obligats a deixar que passi el temps fins que el virus mori ofegat per la calor del sol. Hi ha quelcom cínic en aquest distanciament obligat. La mateixa distància amb què Diògenes, el gos, fitava la societat ficat en una bota. La distància des de la qual, de sobte, el tràfec habitual es converteix en una agitació sense propòsit que podria ben bé ser substituïda per la inactivitat.

La quarantena o el confinament voluntari és una forma paradoxal de la solidaritat, tal vegada l’única possible en les nostres societats. El capteniment solidari en aquesta situació excepcional consisteix a no apropar-se al veí, romandre a casa, preocupar-se de no tocar el proïsme, de mantenir-lo allunyat. Per a molta gent això no suposarà cap esforç.