Encara es comenta el resultat negatiu del referèndum suís que perseguia posar un llindar als sous dels directius de les empreses, i els ciutadans suïssos demà tornem a ser convocats a una consulta. Aquest cop són tres preguntes, dues de les quals fruit d'iniciatives populars. Es demana als suïssos que es pronunciïn sobre dos temes amb implicacions morals. D'una banda, si estan a favor d'impedir que s'utilitzin fons públics per pagar les interrupcions voluntàries de l'embaràs. De l'altra, l'establiment d'un límit a la immigració.
Els defensors a ultrança de la vida afirmen que la cobertura sanitària pública no pot ser utilitzada per acabar amb la vida d'éssers humans i que, per tant, l'avortament és un afer que s'ha de privatitzar. Els que volen establir un límit a la "immigració massiva" veuen perillar els privilegis dels ciutadans suïssos i el benestar comú.
Els mecanismes de la democràcia directa proven de restablir el vincle trencat o deficient entre representants i representats, insuflar vida a la democràcia entesa com a poder del poble. Només si el poble esdevé legislador, com volia Rousseau a El contracte social, la democràcia mereixerà el seu nom. Des de la modernitat, però, la institució de la representació ha substituït la participació política gairebé quotidiana de les primeres democràcies. Això no significa que s'hagin evaporat els drets polítics, sinó que s'han transformat.
Cal vetllar perquè aquesta transformació no suposi un debilitament tal de les energies populars que mati d'arrel la democràcia. La història de la democràcia liberal és la història de la relació dialèctica entre el poble i els representants, entre la tendència oligàrquica que redueix el nombre de les persones que decideixen i els molts que no s'hi senten representats. A Suïssa han volgut conservar la participació del poble tot reconeixent-li un poder efectiu de modificar la Constitució mitjançant referèndums vinculants. Iniciatives populars que, cal dir-ho, la majoria de vegades no acaben tenint l'èxit desitjat pels promotors, però que en moltes ocasions serveixen per palesar un problema o una inquietud que són recollits en el quefer legislatiu dels representants polítics. En altres països aquest poder popular d'intervenció en l'ordre del dia polític pot utilitzar els canals de la societat civil, les manifestacions, la deliberació pública.
Ara bé, com mostren les preguntes formulades en la propera votació helvètica, les iniciatives populars solen ser controvertides i divisives de la societat. La proposta d'incloure els refugiats en les quotes d'estrangers qüestiona de soca-rel la tradició de mínima hospitalitat amb què Europa ha escrit les millors pàgines de la seva història, de les quals són testimoni aquestes paraules de Grotius escrites l'any 1625: "No es pot negar una residència fixa als estrangers perseguits a la seva pàtria. [...] És propi de bàrbars de repel·lir els estrangers".
No ha de sobtar, doncs, que algunes veus avisin del potencial populista dels referèndums periòdics en què pot manifestar-se la cara més roïna de les comunitats tancades. És aleshores que el nosaltres tendeix a excloure els altres, bé siguin estrangers, bé siguin els que discrepen de la majoria moral. L'autodefensa democràtica esdevé aleshores una vindicació de privilegis, la imposició d'una forma de vida mitjançant la llei. Els reductes de benestar europeu se senten amenaçats, realment o imaginàriament, per la immigració massiva, i la por és l'esquer òptim per pescar vots. Una por que serveix de pretext per suspendre el dret d'acollir els perseguits, per fer un abús de la democràcia.
Els procediments democràtics no sempre són utilitzats amb intencions democràtiques ni sempre garanteixen resultats democràtics. La participació intensificada ha d'atenir-se a determinades restriccions normatives que vetllen pel respecte equitatiu dels drets de tothom. Quan, en canvi, la democràcia serveix eminentment per imposar valors morals majoritaris, i per circumscriure les qüestions de justícia als estrets límits de la comunitat nacional, aleshores s'allunya inevitablement dels principis sobre els quals es funda. S'autodestrueix. Corre el perill d'acabar traint la seva raó de ser per hipertròfia.
El perill contrari d'ofegament de la democràcia és adduït sovint per defensar la consulta independentista. Quan no hi ha un marc legal àgil per canalitzar les iniciatives populars, la democràcia no és viscuda com a tal. Convé, però, tenir present, com demostra el cas d'alguns plebiscits helvètics, que el poble no sempre s'inclina a favor dels drets humans. O sigui, que quan es tracta de participació popular, calen també escepticisme i desapassionament, i a vegades és millor una democràcia vigilada que desfermada.
