Relat, estratègia i unitat d'acció

Tocarà recuperar complicitats perquè la majoria independentista al Parlament surti del bloqueig

Des del 1992 l'independentisme català proposa assolir els seus objectius a través de les urnes, guanyant democràticament la seva proposta política i acceptant les regles de participació electoral malgrat qüestionar el marc constitucional de l’Estat.

Durant 25 anys la premissa va ser que en absència de violència es podia parlar de tot i que qualsevol proposta es podia dur a terme si guanyava una majoria democràtica mitjançant unes eleccions, per transgressora que fos. Però fins que aquesta possibilitat no es va percebre com a plausible l’any passat, l'estat espanyol no va posar en evidència que aquella premissa era falsa. Avui sabem que ni el PSOE, ni Cs ni el PP no permetran que la independència de Catalunya es faci efectiva mitjançant una majoria del cos electoral català. La proposta independentista pot tenir representació i fins i tot governar mentre no intenti dur a la pràctica el seu programa. Democràcia vigilada.

L’1 d’octubre del 2017 vam convocar, realitzar i guanyar un referèndum unilateral d’autodeterminació, però no vam (poder) fer efectiu el mandat resultant. El preu que vam pagar va ser, i encara és, molt alt. L’Estat va empresonar i abocar a l’exili els nostres líders civils i polítics, i va dinamitar el nostre autogovern convocant unes eleccions autonòmiques il·legals i il·legítimes. Unes eleccions que els independentistes vam acceptar i vam guanyar, contra pronòstic. Però tot i la victòria del 21-D, no vam fer cap reflexió compartida per preparar l'escenari de futur, sinó que vam encarar la campanya reactivament, amb un fort contingut emocional que va servir per mobilitzar l’electorat.

La manca d’un relat compartit de l’independentisme és una de les principals febleses que cal resoldre aviat si volem recuperar la iniciativa

Després de mesos de retrets, i ja en temps de descompte, la impossibilitat d’investir el MHP Carles Puigdemont i la negativa de les CUP a forçar unes noves eleccions van propiciar l'elecció de Quim Torra com a nou president de la Generalitat. El vertigen que provocava la convocatòria d’unes noves eleccions en què l’independentisme es veuria abocat a haver d’explicar per quina raó no havia utilitzat la majoria aconseguida el 21-D no semblava l’escenari més desitjable, certament. I malgrat els discursos ampul·losos, les acusacions mútues i les gesticulacions inflamades, el pragmatisme es va imposar.

El fet que a hores d'ara encara no hi hagi una estratègia acordada entre partits i entitats sobiranistes per assolir la República fa més evidents les discrepàncies del dia a dia. I el retorn del PSOE al govern d'Espanya després de la moció de censura contra el govern de Rajoy ha complicat encara més el panorama resultant. I malgrat les bones notícies per l’esfondrament de l’estratègia del jutge Llarena per engarjolar els exiliats, és evident que la manca d’un relat compartit de l’independentisme és una de les principals febleses que cal resoldre aviat si volem recuperar la iniciativa. Mentre no fem aquest exercici, continuarà proliferant el pensament màgic i les exigències hiperventiladas a partits i entitats. Un escenari de retrets que expulsa en lloc de sumar.

Aquesta manca d'objectius compartits és avui el principal taló d'Aquil·les del moviment d'emancipació nacional català. L'objectiu era aconseguir una República, i no recuperar el govern legítim o disposar d'un govern efectiu de la Generalitat, ni tampoc guanyar unes municipals per fer des dels ajuntaments el que no es fa de la majoria independentista al Parlament, ni substituir els líders que estan a la presó o a l’exili per d’altres que esgrimeixen astúcia i “valentia” a les xarxes socials, com si això anés de jugades mestres o testosterona inflamada, i no de correlació de forces.

Per això crec que tots plegats hauríem d’aprofitar les vacances d’estiu per aparcar totes aquelles iniciatives que ens distreguin, que generin soroll o que avantposin els legítims interessos dels uns contra els altres. Ens necessitem a totes i tots, i només des d’una diagnosi compartida on cadascú expliqui en què va fallar i quins són els objectius que es marca per a aquesta propera etapa podrem avaluar en quins coincidim i quina estratègia podem acordar conjuntament per assolir-los, si cal.

Certament la situació dels presos, represaliats i exiliats ho condiciona tot, però és imprescindible separar la lluita antirepressiva de l’acció política com més aviat millor. Un cop feta la catarsi de cada espai, tocarà recuperar complicitats perquè la majoria independentista al Parlament surti del bloqueig i no quedi aturada en cada revolt, com fins ara ha passat. Reprendre la unitat d’acció hauria de ser l’objectiu del curs vinent.

Etiquetes