PERFIL

Josep Borrell, un jacobí del PSOE convertit en ariet contra el Procés

El nou ministre ha fet tota la seva carrera a Madrid i no connecta amb el PSC

DAVID MIRÓ
DAVID MIRÓ

“Jo sé, Miquel, que tu els voldries perdonar molt ràpid, però és que l’han fet molt grossa, i com que jo no soc tan bona persona com tu dic que, abans de recosir-se, les ferides s’han de desinfectar”. Amb aquestes paraules Josep Borrell va renyar Miquel Iceta durant la passada campanya del 21-D després que el candidat socialista defensés la idea d’indultar els líders del Procés si hi havia condemnes de presó. Josep Borrell s’ha convertit els últims anys en un ariet contra l’independentisme, primer amb articles i llibres per combatre els arguments a favor de la plena sobirania ( Las cuentas y cuentos de la independencia, La Catarata, 2015) i després com a orador estrella, al costat de Mario Vargas Llosa, en les grans manifestacions unionistes que van seguir al referèndum de l’1-O.

Però per entendre el personatge Josep Borrell, nascut a la Pobla de Segur el 1947, s’ha de retrocedir en el temps. En concret, als anys d’estudiant universitari, quan va anar a Madrid a fer enginyeria aeronàutica i va decidir establir-s’hi i fer carrera política en les files del PSOE, on va ingressar l’any 1975.

La seva notable carrera acadèmica, que va completar a Stanford i París, el va convertir en un d’aquells joves brillants captats pel PSOE per ocupar càrrecs clau de l’administració. Borrell va ser nomenat el 1982 secretari d’estat de Pressupost i Despesa Pública i, dos anys més tard, secretari d’estat d’Hisenda. És des d’aquest càrrec que assoleix notorietat quan, entre d’altres, impulsa processos per evasió d’impostos contra famosos com Lola Flores. Borrell és l’arquitecte de l’Agència Tributària espanyola, la joia de la corona, i per aquest motiu Felipe González es va fixar en ell i el va nomenar ministre d’Obres Públiques el 1991, càrrec que va ocupar fins al 1996.

Borrell, per tant, no és un producte del PSC sinó del PSOE, i en concret de la seva versió més estatista i jacobina. Per això una part del PSC sempre l’ha vist amb recel, tot i que tampoc ha renunciat a reivindicar-lo quan li ha convingut. Ara bé, Borrell és als antípodes de persones com Antoni Castells, estudiós de les balances fiscals abans de ser conseller, i està lluny fins i tot del mateix Iceta pel que fa a la concepció del federalisme. Per a ell les autonomies han de ser meres unitats administratives descentralitzades, però controlades fèrriament des de Madrid. És un centralista convençut.

Assalt a la Moncloa

L’altra característica de la seva personalitat és l’ambició. Els que el coneixen o han treballat amb ell destaquen la seva elevada autoestima i voluntat d’ outsider (que alguns titllen directament d’arrogància). Aquesta seguretat en ell mateix va fer que no dubtés a postular-se per a la presidència del govern espanyol en les primàries que el PSOE va celebrar el 1998 per elegir candidat a la Moncloa i que el van enfrontar al llavors secretari general, Joaquín Almunia. Ell va ser qui va explotar per primer cop el cansament de les bases amb l’oficialisme, i va derrotar Almunia amb un 55% dels vots i un discurs marcadament d’esquerres (entre els seus assessors hi havia Vicenç Navarro, avui pròxim als comuns). Un escàndol de corrupció que afectava dos subordinats seus a Hisenda el va fer dimitir un any després.

Llavors va dirigir la seva carrera cap a Europa. Va ser cap de llista del PSOE el 2004 i va assolir el càrrec de president del Parlament Europeu gràcies a un pacte amb el Partit Popular Europeu. Durant el seu mandat es va discutir la possibilitat d’incorporar el català com a llengua d’ús a la cambra, però la proposta no va prosperar i ell tampoc hi va posar gaire entusiasme.

Del 2009 al 2010 va ser membre del consell d’administració d’Abengoa (no va arribar a estar mai imputat per corrupció, com es va publicar) i del 2010 al 2012 va presidir l’Institut Universitari Europeu, amb seu a Florència. En l’àmbit personal, va ser víctima d’una estafa el 2016 quan va denunciar que havia perdut 150.000 euros invertint en una plataforma d’inversions online. Una taca per al seu pedigrí d’home d’esquerres, ja que la web prometia grans guanys en poc temps.

Suport a Sánchez

Però durant aquest temps sempre ha sigut una veu de referència del PSOE, ben vist per les bases, i membre díscol de la vella guàrdia. Per això ell i la seva parella, la també exministra Cristina Narbona, van donar suport a Pedro Sánchez enfront de Susana Díaz. Ell, a més, va formar part del seu govern a l’ombra.

Vint-i-dos anys després i per sorpresa, torna al consell de ministres. I ho fa gràcies als vots dels independentistes que ell pretenia “desinfectar” fa només uns mesos. No sabem què en pensarà Vargas Llosa.