El diàleg no es fa només amb gestos
BarcelonaEl 21-D s'ha saldat amb dos dies complicats a Barcelona, però el seu resultat final no és menystenible. Dijous hi va haver una trobada dels dos governs amb un inici formal de diàleg. I amb el compromís mutu de seguir avançant. No era tan obvi ni fàcil. De fet, ha costat molt que es concretés. Totes les parts arriscaven. Però cal fer política. El govern de Pedro Sánchez l'ha fet des de la consciència que s'enfronta amb una Espanya dominada i alimentada per un cor mediàtic que només veu traïdors a la pàtria –i que també ressona en sectors del mateix PSOE– i pel discurs d'extrema dreta de Vox, absolutament involucionista i que cada cop marca més el discurs del PP i Cs. Pel que fa a la part catalana, el govern de Quim Torra ha fet el pas malgrat les seves contradiccions internes: a vegades sembla que lluiti contra ell mateix a l'hora d'atrevir-se a separar la necessària denúncia pels presos i exiliats de la imprescindible governança del dia a dia. Una governança que no pot obviar la importància dels pressupostos i la no menys important exploració d'algun tipus de via política que desencalli la situació.
Sigui com sigui, s'ha obert un terreny de joc per al diàleg. I, en paral·lel, hi ha hagut el consell de ministres de divendres a la Llotja. L'executiu de Sánchez l'havia imaginat, inicialment, com una entrada triomfal, però el carrer s'ha encarregat de recordar-li el que diuen les enquestes: que més del 78% dels catalans no volen presos polítics, no volen falses acusacions de violència, no volen amenaces del 155 i sí que volen un referèndum acordat. Davant d'això, la seva resposta –feta de gestos simbòlics no pactats amb les institucions catalanes– ha quedat curta. A l'aeroport del Prat, més que un nou nom que certament pot generar simpaties –Tarradellas és un símbol de republicanisme, lluita des de l'exili i legitimitat preconstitucional–, el que li cal és una gestió de proximitat i un bon enllaç ferroviari. I pel que fa a l'afer Lluís Companys, la fórmula triada per la Moncloa sembla una manera d'evitar el que tants anys després ja tocaria: l'anul·lació sense subterfugis del judici sumaríssim que va portar a l'afusellament del president català.
La valoració del 21-D tampoc pot ignorar el regust agredolç que ha deixat la gran mobilització independentista. Ha sigut, sens dubte, majoritàriament cívica, tant en la convocatòria d'Òmnium com en la multitudinària manifestació unitària. Però els incidents aïllats amb grups de joves encaputxats tallant carreteres i buscant el xoc amb les forces policials són una anomalia amb la qual cal tolerància zero. Malgrat que no tenen res a veure amb la violència viscuda, per exemple, recentment a París, això no és un consol. L'intent del sector majoritari de frenar aquestes actituds no ha pogut evitar unes accions i unes imatges que seran magnificades per la caverna mediàtica, i poden tenir ressò internacional. Qualsevol pràctica que s'allunyi del pacifisme que ha caracteritzat i ha de seguir caracteritzant el sobiranisme, s'ha de condemnar sense ambigüitats.
