Fins quan hi haurà presos polítics a Espanya?

Negant-se a abordar el problema català des de la política, Espanya ha fet el problema més gran

Aquest dimarts fa un any que són en presó preventiva Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i actualment president del grup parlamentari de JxCat a la cambra catalana. Són dos destacats activistes de la societat civil catalana avalats per una trajectòria immaculadament democràtica i pacifista. Són dos ciutadans exemplars pel seu compromís cívic. Són dues persones de les quals qualsevol societat estaria orgullosa. Són dos ciutadans europeus i europeistes. I tanmateix estan entre reixes acusats de rebel·lió contra l'estat espanyol, una acusació que implica actes de violència. Sí: ho han llegit bé. Cuixart i Sànchez han de fer front a un judici per violència, una violència que mai, mai, mai han exercit. Que aniria en contra dels seus principis. Que va en contra del seu tarannà. De fet, són a la presó per les seves idees. Per això són presos polítics.  

A l'Espanya del segle XXI, un país plenament integrat a l'Europa Occidental, membre de la Unió Europea, amb una trajectòria democràtica forjada després de la dictadura de Franco, hi ha presos polítics. És una anomalia gravíssima, tal com ahir mateix es va encarregar de recordar Amnistia Internacional, organització que reclama que es posin en llibertat immediatament els dos Jordis. A Europa, certament, costa d'entendre la idea de la independència de Catalunya, però encara costa més d'entendre l'empresonament dels qui la defensen per vies democràtiques. En democràcia s'han de poder defensar totes les idees. Especialment una idea tan profundament democràtica com la de consultar als ciutadans de Catalunya en referèndum si volen o no volen un estat propi. Criminalitzar una demanda així és criminalitzar l'essència de la democràcia. 

L'obstinació d'Espanya de no afrontar políticament la demanda de la societat catalana de votar en referèndum el seu futur l'està portant a fer cada cop més gran el problema. Està tensionant la societat catalana i l'espanyola, està complicant cada cop més la governabilitat a Barcelona i Madrid, està radicalitzant els actors polítics, està perjudicant –fins i tot volgudament, cosa inaudita– l'economia. Un problema polític no es pot resoldre judicialment. La política es fa als Parlaments i a les urnes. Quan es traspassa una qüestió de naturalesa política als tribunals, els tribunals grinyolen, com ha quedat palès amb la contradicció flagrant entre les instàncies judicials espanyoles i les de Bèlgica, Alemanya, Suïssa i el Regne Unit, que han impedit l'extradició dels polítics catalans exiliats.  

Més del 70% de la societat catalana no entén l'empresonament dels Jordis ni de la resta de presos polítics, un percentatge que va molt més enllà del suport a la independència. Hi ha una àmplia unanimitat que aquesta no és la via. Espanya ha fet gran el problema i ara té un problema molt greu. És, al capdavall, el problema de la por a la llibertat.