Tercera setmana de confinament: i va per llarg

Que ningú abaixi la guàrdia i que tothom tingui clar que el retorn a la normalitat serà lent

Aquest dilluns comencem la tercera setmana de confinament, ara en unes condicions més severes i generalitzades, tal com reclamaven metges i epidemiòlegs. Fins i tot hi ha marge per extremar-les més. No és gens descartable. Sigui com sigui, encara queda un llarg camí, i un retorn a la normalitat que serà lent i progressiu, i s'hauria de fer mans i mànigues perquè fos, en termes econòmics i socials, el menys traumàtic possible: també en això hi ha molt marge d'actuació. Les mesures anunciades pel govern Sánchez es queden a mitges i la divisió europea no augura res de bo.

Sigui com sigui, en l'horitzó immediat tenim, per dir-ho en els dramàtics termes churchillians, un panorama de sang, suor i llàgrimes. Sí: haurem de plorar més morts. I cada mort, la majoria en tristes circumstàncies de soledat, és una pèrdua irreparable, un dur cop psicològic per a familiars, amics i coneguts. Esperem, en tot cas, que les mesures sanitàries preses, tot i que hagin arribat amb retard, permetin que el sistema hospitalari aguanti la pressió i no s'hagi de renunciar a la cura de ningú, i que els i les professionals sanitaris hagin d'assumir menys riscos personals de contagi per a ells i per al seu entorn més pròxim. 

En aquests moments, i previsiblement durant setmanes, no hi ha –ni hi haurà– cap raó ni cap cansament que permetin abaixar la guàrdia. Encara que la corba de contagis mostri una lleu tendència a no créixer tan ràpid, i encara que alguns indicis facin pensar que ens estem apropant al pic de morts, tot és molt fràgil i incert. Només cal veure el cas italià, on, malgrat el decalatge temporal, segueixen encara en plena fase crítica i són lluny, per tant, de poder cantar mínimament victòria. Doncs aquí encara menys. No ens queda més remei que exercir la màxima responsabilitat individual i col·lectiva. La primera és vital per frenar els contagis. I pel que fa a la segona, tant de bo es donin més exemples de col·laboració exemplar com el que s'ha produït a Barcelona entre l'ajuntament de la ciutat i la conselleria de Salut de la Generalitat a l'hora d'ampliar places d'hospital, un cas per desgràcia atípic de feina conjunta institucional en benefici de la ciutadania, deixant aparcat en un segon pla el càlcul partidista i fins i tot personal. En general, totes aquestes setmanes ha sobrat afany de protagonisme polític i ha mancat humilitat per reconèixer errors (la lentitud a l'hora de reaccionar als inicis de l'epidèmia o, per posar el cas concret més vistós, el fiasco dels tests ràpids) i voluntat d'aparcar les diferències i oferir a la ciutadania unitat real, no retòrica i centralitzadora, de cara a una acció eficaç. 

En una situació tan extrema com la que estem vivint, s'agrairia més que mai que ningú no es posi subliminars medalles, que ningú pretengui convertir el seu deure en una oportunitat per llançar sermons diaris, que els responsables polítics de combatre la covid-19 parlin poc i facin molt, i sobretot que dotin d'eines els que en saben: els professionals de la sanitat. I que els donin la veu. Només així s'aconseguirà la confiança de la ciutadania per no abaixar la guàrdia i resistir una llarga excepcionalitat.